La doctrina del moviment

"No deixes de córrer, no deixes d'escriure, no deixes de llegir"    GONZALO PERAZZA

Feia molts dies –i molts quilòmetres– que volia dedicar-li un post a l'enrevessada relació entre l'atletisme i la literatura. En realitat, més que un vincle, es tractaria d'una contraposició, d'una divergència; la suma de dos extrems que remet al ying i al yang, a la possibilitat remota d'entrellaçar dos conceptes en teoria oposats i, a la fi, compatibles. Parle d'aquesta dualitat per introduir la meua experiència runner, sobretot ara que celebre dos anys en la pràctica d'un esport al qual mai havia gosat apropar-me. Jo, que sempre havia fet esport en instal·lacions cobertes (judo, durant la infantesa; gimnàs fins fa dos anys), volia compartir les su(c)oses reflexions que m'han acompanyat d'ençà em vaig calçar unes modestes Adidas per endinsar-me senderes amunt, caminals avall.

Un temps, aquests vint-i-quatre mesos, en què tal afició ha anat creixent de manera sorprenent fins al punt d'esdevindre una tendència imparable, un fenomen que no només es limita a l'esfera esportiva, sinó que comprén igualment altres àmbits tant sociològics com de comportament. Del boom de córrer en donen fe els massius circuits de curses locals i comarcals –a cada nova edició, amb major nombre d'inscripcions–, els consolidats clubs i escoles d'atletisme, la proliferació de l'oferta tèxtil relacionada amb el gremi o fins i tot les publicacions relacionades amb la matèria. Dins d'aquesta darrera manifestació caldria situar De què parlo quan parlo de córrer (Empúries narrativa), una recomanable obra d'Haruki Murakami on l'escriptor japonés aborda la importància de l'atletisme dins la seua carrera personal i professional. Un llibre que curiosament agrada menys als esportistes que als assagistes i que em sembla un bon argument per defensar la meua pròpia visió d'aquesta disciplina, tan allunyada dels dorsals com d'una teorètica intel·lectualització del fet de córrer.

Recorde perfectament el diagnòstic del traumatòleg que dictaminà, allà pels volts de 2012, després de radiografiar el meu peu dret des de totes les perspectives possibles, que la inflamació del dit gros provenia de la fractura del sesamoideo, una molèstia que intuïa des de feia mesos però que encara no havia pogut localitzar. La recomanació, fèrria: res de córrer ni prémer excessivament el peu ja que calia deixar-lo reposar indefinidament fins que l'os es recuperara. Cal dir que la lesió era fruit de la meua gosadia d'haver perpetrat sempre les piruetes, bots i potades més arriscades de les classes de bodycombat sense tindre en compte el meu pes (100 kg, yes, tot i que no s'ho creu mai ningú). Assumida la consciència del repòs, cal dir que la prohibició de córrer no em preocupava ja que aquest era un esport que no m'havia cridat mai l'atenció. Hi havia un poc de gossera i de rebuig, a més del tòpic de creure'l avorrit a més no poder. Així mateix, quan el mateix metge em recomanà la natació, aquella crida ja la vaig trobar més dessaborida. De fet, adore la mar i sempre estaria en remulla (a la platja, a les piscines, als spas; sóc un lluç, una gambeta, un Pescanova total quant a denominació d'origen), però el fet de transitar reiteradament per un carril d'aigua amb les ulleres i la gorra oprimida em devasta: em sent com una sépia ensinistrada, com el camellet de la tómbola de la fira que va i ve, va i ve fins que se'n farta. Tanmateix, com a l'adolescent rebel al qual sols li abelleix fumar quan li prohibeixen taxativament acostar-se a una cigarreta, la petició del metge fou la clau de la meua mutació definitiva.

Un trosset de la partida Alfatares, abans d'un xàfec

Quan la inflamació del peu ja havia minvat i feia vora sis mesos que no practicava cap esport, em vaig decidir a eixir a córrer. Un primer pas que fa molta mandra però que vaig desafiar amb decisió, malgrat els esbufecs que se solapaven amb les inspiracions i que em feien desistir en l'intent a cada nova camada. L'escenari de l'escalfament: la partida Alfatares, d'Ondara; el meu racó preferit del terme i potencial pista on assajar-se el cos i la resistència. Una resistència que s'ha d'adquirir amb paciència i perseverança, mentre corres i t'atures per tornar a alenar, per tornar a dir-te que tens la gola seca i que eres un desencert absolut. Un hipopòtam. Una màrfega en moviment. Malediccions que no paga la pena imprecar perquè no condueixen a res, a diferència dels teus peus, els quals sí progressen quan superen la prova de foc de les primeres i queferoses setmanes de provatures i cruiximents. Una mínima estabilitat que tard o d'hora arriba i que remet al mític proverbi ciclàtic (dels ciclats, que no de les Cíclades) que penja dels pósters a les sales dels gimnasos: No pain no gain, és a dir, sense dolor no hi ha guanys.

Finca de Torrecarrals, un dels cims d'aquest racó de la Marina

Des d'aleshores, tal com assenyalava al principi, han passat dos anys. Si el lector és il·lús creurà que ara ja estic preparat per fer una mitja marató o fins i tot una marató completa, però lamente anunciar que aquests no van ser mai els meus humils objectius. No debades, en tot aquest temps no he canviat massa els itineraris, ni tan sols els rendiments. Continuen fascinant-me els mateixos camins, les mateixes costeres. M'encanta, especialment, l'esforç ascendent de la costera que puja des de les Alfatares fins a la finca de Torrecarrals, des de la qual pots divisar mitja comarca, escortada per Segària i per una mar que fita amb altres muntanyes, planes i retallades cap a La Safor. Els bancalets de tarongers. Canyes de ribera. Barrancs. Ondara. Casetes disseminades. El Verger. Nuvolades. Una bandada d'estornells. El sol, ponent-se dalt la Cova Fosca. Atractius d'un tramat que fa olor de flors tot l'any i que m'agradaria ensumar més intensament malgrat el meu deficient olfacte. Un trajecte que té el tast de privilegi quotidià i que repetisc amb golafreria, com si m'anaren a esborrar el paisatge demà mateix i necessitara copsar-lo insistentment, assedegat de fenoll, de garrofes i de gesmiler. Un recorregut que és en si mateix una abstracció, una festa, que paga la pena reviure. Una mitjana de sis o huit quilòmetres solen ser les meues marques diàries. De vegades, deu. Entre quaranta i seixanta minuts de trontolleig. No ho podria determinar amb seguretat ja que no m'acompanyen ni rellotge, ni comptaquilòmetres, ni GPS, ni cap dispositiu addicional. Desconec, a més, quina és la vertadera eficiència de tots aquests equipaments. Pel que fa al calcer, no sé si queda bé dir que continue posant-me les mateixes Adidas senzilletes del principi. Un poc estropejades, això sí, però les preferisc a les Asics Kayano que vaig comprar expressament després de vàries recomanacions i que vaig haver de revendre perquè em calfaven el peu en pla efecte hivernacle (no sé si açò li haurà passat a cap altre corredor, però per a mi era un inconvenient definitiu, sobretot si la sabateta en qüestió val 170 euros).

Amb tot, puc testimoniar que l'addicció al running és fervorosa i devota. No sé si el verí depén de l'alliberament de la serotonina o de l'enjogassament de les endorfines, però la sensació de benestar que m'ha procurat en tot aquest temps el fet de córrer no l'havia experimentat mai amb cap altre esport. Parle d'una sensació absolutament vitalista que explicaria per què els antidepressius moderns basen el seu efecte amb l'augment dels nivells de serotonina. Lluny dels medicaments –i ben a prop del territori!– hi ha bàlsams ben econòmics que explicarien aquests processos. Jo he tingut el goig d'experimentar-ho i per això volia elaborar aquesta entrada, la qual voldria dedicar a les persones que han contribuït a refermar el discurs de l'atletisme més enllà de l'esfera esportiva. Per una part, el periodista, corredor i amic Toni Marí, qui en el seu fructífer blog ha sabut normalitzar i narrar la seua experiència runner i, per un altre costat, el també amic i consagradíssim atleta i entrenador de Dénia Franc Beneyto, qui dóna compte dels seus triomfs en el recomanable blog http://francbeneyto.blogspot.com.es/.

El talent, alhora rendiment, de les persones que he mencionat potser resideix en el fet que tots dos van començar a córrer quan no era cool, ni estava de moda, ni tan sols se sabia ben bé per què es corria. Per què correm, al remat? Jo em conforme amb l'experiència introspectiva que tan bé descriu Murakami al seu llibre. N'aprofite alguns reclams, com per exemple la tasca de reescriptura o d'invenció que somou les neurones de l'escriptor quan corre. Per a mi, és una teràpia ideal per a esbandir els dubtes, fins i tot per a escampar-los. Desfer-se'n. En uns temps tan poc afalagadors, és curiós com s'han plenat els camins rurals, les rutes muntanyenques, de corredors amateurs i professionals. És un moviment, mai millor dit, que remet a un canvi de rumb. Una religió que sabem on comença però no on acaba i que pot viure's des d'un o mil enfocaments. El meu, ja l'he contat. Córrer per plaer, sense cronòmetres i sense metes. Pel plaer de córrer. No competir amb ningú, ni tan sols amb mi mateix. Experimentar el sofriment de la manca d'oxigen, d'aigua, i sentir-se còmplice del desgast i de l'esforç. La glòria, el descans, després. Eixe és el pòdium que jo cobege i que sols depén d'un mateix. La doctrina del moviment, davant la rutina de l'immobilisme i la inacció. Una metàfora valuosa per a uns anys complicats durant els quals ens hem hagut de conformar amb poquetes, poquíssimes, coses. Córrer n'és un exemple. Córrer contra les adversitats. Per escapar-nos-en o per rebatre-les. Córrer a contracor. Amb avantatges o desavantatges. Córrer, per saber que estem vius. Vius mentre correm.