Huit miracles bascs: Lectura geopolítica de l'èxit cinematogràfic de la temporada

El nostre és un país peculiar. Ho admetem o no, hi ha una singularitat especial a l'hora de crear fenomens –i fenomenologies– i, damunt, creure-se'ls. Ocorre en el camp de la cultura sobretot, en el marc d'una indústria complexa com és la literària i, més freqüentment, en la cinematogràfica: un sector delicat i controvertit que no té res a veure amb les filmografies veïnes, les quals solucionen i fins i tot legislen les situacions desiguals de mercat, i de percepció. Abordar l'èxit d'Ocho apellidos vascos des del punt de vista mainstream és un fet inèdit dins la indústria española, la qual no està acostumada a tastar aquestes glòries, potser per la pertinaç perpetuïtat d'uns models de funcionament caducs que sols troben en l'anual gala dels Goya un mínim de presència i autoestima mediàtica i social. Tret d'això, el cinema espanyol encara es percep arnat i enquistat, potser perquè productors i mecenes continuen ancorats a uns clixés sense l'abandó dels quals no hauria estat possible l'esmentada i taquillerísima comèdia de Martínez-Lázaro.

Sens dubte, una de les millors escenes d'aquesta transgressora comèdia

I és que les raons d'aquest èxit sense precedents passen, sobretot, per la confiança en els valors ermergents. Professionals valuosíssims que, amb experiència prèvia o no, tenen molt a dir dins la indústria malgrat no comptar amb la projecció (en tots els sentits) i recolzament suficients. Açò, per una part. D'altra banda, no s'ha de menysprear el suport publicitari/totalitari de Mediaset durant els mesos previs a l'estrena; un recurs infal·lible per burxar l'interés de les audiències durant el preescalfament promocional. No ens n'oblidem: Lo imposible va partir igualment amb aquest oportú avantatge de comptar amb un 29 % de share constant a l'hora de vendre'ns la moto. Després, comprar-se la moto ja depén de cadascú, però un ja no pot dir que no coneix el producte, que no n'ha sentit parlar. Amb tot, Ocho apellidos vascos atresora uns mèrits que no vaig a deslluir-li i que es fonamenten sobretot en el seu bastiment iconoclasta, trencador i, en darrer terme, balsàmic. 

Aquest ingredient cal atribuir-lo a l'estat de gràcia del seu guió, perpetrat per Diego San José i Borja Cobeaga, tots dos amb una interessantíssima trajectòria que ha alletat, entre d'altres joies, formats televisius com Vaya Semanita (ara rescatat per Mediaset, de l'ETB, a Factoría de Ficción). Als guionistes se'ls ha de valorar la qualitat d'un text que sobrepassa molts mites per reformular-los, per enjogassar-se'n, fins a deixar en calçotets l'anàlisi crispat, irremeiable, d'un tema nacional(ista) que fins fa poc era un tabú. Si fem una ullada a la seua carrera, San José i Cobeaga es caracteritzen per no censurar-se ni censurar res. Ara bé, cal afegir que la situació actual d'una ETA moribunda i en desbandada és la cirereta que arrodoneix la visió còmica d'un conflicte que se'ns antulla cicatritzat, digerit, més a prop de la pau, de la catarsi, que de la kale borroka. El film ha explotat una conjuntura en el moment adequat i en el punt escaient. Això no s'assaja. Això ve com ve i fins i tot el càsting n'ha estat a l'altura. Una Clara Lago icònicament abertzale i, sobretot, un Dani Rovira inoblidable que demostra que tenim grans actors pendents de descobrir. Sols cal llogar-los, deixar-los fer i deixar d'abusar de l'agenda de cares boniques habitual.

Tant de bo la indústria sencera recapacite a partir d'aquest boom de la comèdia pura i lliure per tal d'encabir esdevenidors projectes novells, ideats per valors novells en una renovada visió de l'escena. No debades, dos mesos abans de l'estrena d'Ocho..., ja vaig tindre l'ocasió de desitjar-li a Borja Cobeaga –un dels artífex del relat– tota la sort del món en la darrera edició del Festival Curt al Pap de Parcent, on el guionista i director basc guanyà merescudament el principal guardó pel seu curtmetratge Democracia i on vam coincidir en un acte de lliurament on també es reconeixia Chanel nº 5, basada en un conte meu, del també jove director (i promesa, i amic!) Aarón García Sampedro. 

Amb Borja Cobeaga (a la meua dreta) i amb Sergi Miralles, cineasta de Pego, a l'esquerra

A ells, a tota eixa nova generació de creadors que lluita i filma per fer-se un lloc dins la indústria, caldria dedicar-li els encenalls d'eixa festa de taquilla, d'esperança, que suposa Ocho apellidos vascos. Un miracle d'optimisme per omplir de gom a gom les sales, per revifar el talent d'aquells que esperen, expectants, el seu torn de dirigir, de contar una història amb imatges.