El regne dels elefants blancs

"Els imperis no els ensorra ningú. Es podreixen per dins i després solseixen tot sols"    RUDOLF WALSH

Té nassos, la cosa. Llegia en un article traduït de l'anglés la vigència que ha assolit el concepte d'elefants blancs dins l'àmbit de l'arquitectura i cultura saxones. Infraestructures, edificacions ambicioses, projectades en temps de bonança, els propietaris de les quals ja no poden mantenir, ni tan sols entendre. Una definició sintètica per a una matèria que no ho és. O sí, de vegades. Depén de l'arquitecte de torn, de l'enginyer o de qualsevol dels borinots que sobrevolen aquests megaprojectes per tal d'obtenir algun avantatge a mercè del pertinent brunzeig. Vet aquí que no estaria mal, atesa la proliferació d'elefants blancs a casa nostra, que la conjuntura permetera batejar amb eficàcia aquesta regió costanera tan controvertida que habitem. Res ja de Comunitat Valenciana –carrinclona tria, com una comunitat de regants o de veïns–, ni País Valencià –opció que alça urticàries, eczemes i nafres en la dimensió Avatar blavenciana–, ni molt menys Regne de València –que té el seu puntet Tolkien o de Joc de Trons, medieval i heroic alhora–; la denominació idònia i oficial hauria de ser la de Regne dels Elefants Blancs. D'exemples, ens en sobren, tot i que no estaria de més fer-ne un repàs accidental. Accidental, literalment, per la caterva de titulars que aquests palaus contemporanis ens han regalat, tot recordant-nos com l'orgia de sobrecosts, avaries i reparacions ens ha posat en el mapa. En el mapa de què presumia Paquito Camps, un mapa que no és cap altre que el de la mediocritat i la (cutre) utopia versió emblanquinada. La inoperància d'un govern que ha comportat balafiar 625 milions d'euros en uns sobrecostos que se solapen als 1100 milions d'euros originals d'una Ciutat de les Arts que ara resta atemorida, encerclada per una societat pauperitzada que no es reconeix sota l'ombra d'aquestes efígies.

La Ciutat de les Arts i les Ciències, en pla i il·luminació Disneyland.

Aquestes dades provenen de l'ampli estudi que Esquerra Unida del País Valencià ha recopilat i difós per mitjà de la seua web http://www.calatravanonoscalla.com/#, adaptació posterior de l'original calatrava-te-la-clava.com: un espai web represaliat pel mateix arquitecte que va facturar 100 milions d'euros sense moure's del seu despatx a Suïssa i, per tant, sense declarar ni un gallet en el territori que el contractava i pagava bitllo-bitllo. Una demanda, la de l'ofés Santiago, que ha suposat una condemna ferma per a EU, l'executiva de la qual haurà de fer front a uns 30.000 euros en concepte de deshonor –a la web actualitzada, l'agrupació recapta donacions al respecte–, així com retirar el títol primigeni de l'espai web. Una sentència que (re)cobreix la dignitat de l'arquitecte, però que no sé si condensa el grau d'indignació d'una societat que ha vist créixer les seues bestioles blanques pertot arreu sense saber per a què o per a qui havien estat concebudes. No debades, mai no m'ha deixat de sorprendre l'obsessió fàl·lica dels governants populars a l'hora d'envoltar-se d'objectes grans i superbis. Ja siguen els tot-terrenys de luxe (Lexus i Audis de gamma alta han fet l'agost, els agosts, durant aquests anys mítics), ja siguen les reformulades piràmides d'avantguarda que el senyor Calatrava tan bé va saber representar. Els faraons necessiten els seus temples i la geografia valenciana n'és testimoni (i ostatge) d'aquesta dèria simbòlica, excessiva, abassegadora:

Un dels accessos al Palau de les Arts (o dels Vidres Trencats)

L'edifici, més que nu, despullat de contingut

El Palau de les Arts Reina Sofia: Algun dia ho hauré d'escriure, de narrar assossegadament i remarcar que els meus ulls han vist com l'aigua n'inundava el pati de butaques. Com els vidres de les portes esclataven davant d'un aiguat normal i corrent i com, encara que no tinguera res a veure amb la pluja, el trencadís que recobreix l'auditori s'esmicolava a trossos. Bocins que queien com una pluja paral·lela fins a deixar pelat el buc insígnia de l'Armada Calatrava. Un procés que és una metàfora tan evidentíssima que t'ho diu tot, t'ho deixa tot fet, just com les òperes que precisament s'hi cantussegen i que no seran mai tan tràgiques ni èpiques com la desfeta de la cuirassa de ciment que les aixopluga parcialment, sempre parcialment. I és que mai no sabrem si és més esbojarrat el disseny del contenidor o del contingut: voler que una ciutat com València siga un bressol líric (amb el que costa, amb el que això comporta quant a pressupost) mentre no es recolza ni es protegeix els músics i intèrprets valencians, o la mateixa escena dramàtica de la terra, és un exemple del desgavell que ens té captius. No ens enganyem: en matèria de gestió cultural, els cinc lustres populars són un immens manual d'autoodi. Aquest palau n'és el símbol i el harakiri, a l'estil suïcida d'un alacrà.

L'Àgora: A més d'una pel·li avorridíssima d'Amenábar, la també anomenada Petxina és una de les altres parades ineludibles. Ja no pel seu cost o estètica, sinó pel seu erràtic plantejament. Teníem aquaris, teníem umbracles, museu de les ciències i una inabastable superfície enpiscinada, val. Per a què necessitàvem, així doncs, aquest altre trofeu? Per a fer un torneig de tennis? No crec. L'Àgora demostra que l'obsessió fàl·lica dels nostres dirigents esdevé addicció, fins i tot nimfomania: mai no hi ha prou fals i per això en necessiten de nous, com l'actriu o l'actor porno  de torn que encabeix a la boca fins a tres penis en una mateixa i assedegada fel·lació. Hi ha excés, límits sobrepassats, però alhora complaença. És un descontrol cobejat, gairebé involuntari, que ens dóna pistes per desxifrar una patologia digna d'estudi. Mireu bé la foto: guaiteu l'escàs marge d'horta que voreja l'edifici, fins i tot la vella caseta que resta immòbil sota la presència deïficada del darrere. El contrast entre el que som i realment volem fingir que som (o que han volgut fingir). Heus ací el gran problema, talment fracàs, de les grans mitologies arquitectòniques del Partido Popular de la Comunidad Valenciana: que no ens representen a nosaltres, sinó que solament els representen a ells, els seus ideòlegs i benefactors; un mirall, al remat, que és al mateix temps miratge i parany.

The Three Calatrava Towers: ni a Qatar se'n farien, de construccions com aquestes

Les torres que no van poder ser: Abans de la tempesta hi hagué un poc de calma ja que l'esbós que ací vos retrate sols es va quedar en això, un motlle buit, impossible, però igualment cobrat per Calatrava. Fins a 15 milions es comenta que va arribar a cobrar el responsable d'una maqueta que reprodueix l'artificiositat d'unes torres que semblen escopides des de baix. Un gargall enlaire. Una anomalia urbanística que no va arribar a existir en un altre lloc que no fóra la ment megalòmana del senyor Camps, el mateix inconscient que no s'havia llegit un sol llibre d'arquitectura fins aleshores (si és que tan sols el fullejà). Tan poca mollera com per no saber que aquest tipus d'inversions es planegen en el temps i en l'espai, fins i tot es consensuen amb el poble. A Bilbao, el Guggenheim es fon amb el paisatge com si sempre hi haguera estat; a València, les germanes bessones d'aquestes torres despunten entre els finestrals de les finques modestes, a l'espera de saber per quin motiu van ser erigides. Mentrestant, el buit i la despesa. Darrerament, la desolació de saber que a més de deficitàries, tenen deficiències estructurals.

Acabe aquest repàs assaborint un poc d'ENO. No, no parle de cap constructora ni promotora, sinó d'un got de sal de fruta. I és que quan un s'atura –i se satura– a cada cas, a cada exemple, no pot evitar l'agrura. És una acidesa que se soluciona quan t'assabentes que moltes altres ciutats europees perjudicades per l'estudi de Calatrava han demandat l'arquitecte abans que ho fera la més afectada de totes. Venècia, per exemple, no s'estigué d'exposar el desprestigi i perill que suposava un pont per on tothom s'esvarava. Ai, Calatrava! La marca de la casa. L'herència d'una firma tan lliscosa com escorredissa. Per la meua part, continua preocupant-me més l'assumpte gàstric, el qual sols minva quan m'adone que creixen les denúncies a l'il·lustre tècnic. Tant és així que vos encoratge, si heu demanat alguna vegada en la vida per postres Pan de Calatrava, a demandar-lo també. Per indigestió, per intolerància a l'ou i al bescuit, per mala bava, pel que vos done la gana...  I no, no m'acuseu de demagògia. Demagògia és dir que tot el que he enumerat en aquesta entrada és joc polític esquerrà o antipatriòtic. Parleries. De tot he hagut d'escoltar en aquests anys d'elefants blancs que pasturen amb traidorïa pel nostre territori, tot arrossegant tanques i vedats, parcel·les i propietats. Ben mirat, no cal preocupar-se'n: en el recorregut vital dels elefants sempre arriba l'hora d'enfilar la senda cap al cementeri. És un moment bucòlic, l'instant definitiu, quan el ramat de paquiderms s'allunya de la vida natural per abraçar la mort: santuari d'ossades i voltors que ningú no gosa visitar. I és així, solament així, com ha de ser. Les bèsties sagrades, els tòtems que ens coronen, són orgull i alhora mausoleu.