divendres, 30 de maig del 2014

El regne dels elefants blancs

"Els imperis no els ensorra ningú. Es podreixen per dins i després solseixen tot sols"    RUDOLF WALSH

Té nassos, la cosa. Llegia en un article traduït de l'anglés la vigència que ha assolit el concepte d'elefants blancs dins l'àmbit de l'arquitectura i cultura saxones. Infraestructures, edificacions ambicioses, projectades en temps de bonança, els propietaris de les quals ja no poden mantenir, ni tan sols entendre. Una definició sintètica per a una matèria que no ho és. O sí, de vegades. Depén de l'arquitecte de torn, de l'enginyer o de qualsevol dels borinots que sobrevolen aquests megaprojectes per tal d'obtenir algun avantatge a mercè del pertinent brunzeig. Vet aquí que no estaria mal, atesa la proliferació d'elefants blancs a casa nostra, que la conjuntura permetera batejar amb eficàcia aquesta regió costanera tan controvertida que habitem. Res ja de Comunitat Valenciana –carrinclona tria, com una comunitat de regants o de veïns–, ni País Valencià –opció que alça urticàries, eczemes i nafres en la dimensió Avatar blavenciana–, ni molt menys Regne de València –que té el seu puntet Tolkien o de Joc de Trons, medieval i heroic alhora–; la denominació idònia i oficial hauria de ser la de Regne dels Elefants Blancs. D'exemples, ens en sobren, tot i que no estaria de més fer-ne un repàs accidental. Accidental, literalment, per la caterva de titulars que aquests palaus contemporanis ens han regalat, tot recordant-nos com l'orgia de sobrecosts, avaries i reparacions ens ha posat en el mapa. En el mapa de què presumia Paquito Camps, un mapa que no és cap altre que el de la mediocritat i la (cutre) utopia versió emblanquinada. La inoperància d'un govern que ha comportat balafiar 625 milions d'euros en uns sobrecostos que se solapen als 1100 milions d'euros originals d'una Ciutat de les Arts que ara resta atemorida, encerclada per una societat pauperitzada que no es reconeix sota l'ombra d'aquestes efígies.

La Ciutat de les Arts i les Ciències, en pla i il·luminació Disneyland.

Aquestes dades provenen de l'ampli estudi que Esquerra Unida del País Valencià ha recopilat i difós per mitjà de la seua web http://www.calatravanonoscalla.com/#, adaptació posterior de l'original calatrava-te-la-clava.com: un espai web represaliat pel mateix arquitecte que va facturar 100 milions d'euros sense moure's del seu despatx a Suïssa i, per tant, sense declarar ni un gallet en el territori que el contractava i pagava bitllo-bitllo. Una demanda, la de l'ofés Santiago, que ha suposat una condemna ferma per a EU, l'executiva de la qual haurà de fer front a uns 30.000 euros en concepte de deshonor –a la web actualitzada, l'agrupació recapta donacions al respecte–, així com retirar el títol primigeni de l'espai web. Una sentència que (re)cobreix la dignitat de l'arquitecte, però que no sé si condensa el grau d'indignació d'una societat que ha vist créixer les seues bestioles blanques pertot arreu sense saber per a què o per a qui havien estat concebudes. No debades, mai no m'ha deixat de sorprendre l'obsessió fàl·lica dels governants populars a l'hora d'envoltar-se d'objectes grans i superbis. Ja siguen els tot-terrenys de luxe (Lexus i Audis de gamma alta han fet l'agost, els agosts, durant aquests anys mítics), ja siguen les reformulades piràmides d'avantguarda que el senyor Calatrava tan bé va saber representar. Els faraons necessiten els seus temples i la geografia valenciana n'és testimoni (i ostatge) d'aquesta dèria simbòlica, excessiva, abassegadora:

Un dels accessos al Palau de les Arts (o dels Vidres Trencats)

L'edifici, més que nu, despullat de contingut
El Palau de les Arts Reina Sofia: Algun dia ho hauré d'escriure, de narrar assossegadament i remarcar que els meus ulls han vist com l'aigua n'inundava el pati de butaques. Com els vidres de les portes esclataven davant d'un aiguat normal i corrent i com, encara que no tinguera res a veure amb la pluja, el trencadís que recobreix l'auditori s'esmicolava a trossos. Bocins que queien com una pluja paral·lela fins a deixar pelat el buc insígnia de l'Armada Calatrava. Un procés que és una metàfora tan evidentíssima que t'ho diu tot, t'ho deixa tot fet, just com les òperes que precisament s'hi cantussegen i que no seran mai tan tràgiques ni èpiques com la desfeta de la cuirassa de ciment que les aixopluga parcialment, sempre parcialment. I és que mai no sabrem si és més esbojarrat el disseny del contenidor o del contingut: voler que una ciutat com València siga un bressol líric (amb el que costa, amb el que això comporta quant a pressupost) mentre no es recolza ni es protegeix els músics i intèrprets valencians, o la mateixa escena dramàtica de la terra, és un exemple del desgavell que ens té captius. No ens enganyem: en matèria de gestió cultural, els cinc lustres populars són un immens manual d'autoodi. Aquest palau n'és el símbol i el harakiri, a l'estil suïcida d'un alacrà.

L'Àgora: A més d'una pel·li avorridíssima d'Amenábar, la també anomenada Petxina és una de les altres parades ineludibles. Ja no pel seu cost o estètica, sinó pel seu erràtic plantejament. Teníem aquaris, teníem umbracles, museu de les ciències i una inabastable superfície enpiscinada, val. Per a què necessitàvem, així doncs, aquest altre trofeu? Per a fer un torneig de tennis? No crec. L'Àgora demostra que l'obsessió fàl·lica dels nostres dirigents esdevé addicció, fins i tot nimfomania: mai no hi ha prou fals i per això en necessiten de nous, com l'actriu o l'actor porno  de torn que encabeix a la boca fins a tres penis en una mateixa i assedegada fel·lació. Hi ha excés, límits sobrepassats, però alhora complaença. És un descontrol cobejat, gairebé involuntari, que ens dóna pistes per desxifrar una patologia digna d'estudi. Mireu bé la foto: guaiteu l'escàs marge d'horta que voreja l'edifici, fins i tot la vella caseta que resta immòbil sota la presència deïficada del darrere. El contrast entre el que som i realment volem fingir que som (o que han volgut fingir). Heus ací el gran problema, talment fracàs, de les grans mitologies arquitectòniques del Partido Popular de la Comunidad Valenciana: que no ens representen a nosaltres, sinó que solament els representen a ells, els seus ideòlegs i benefactors; un mirall, al remat, que és al mateix temps miratge i parany.

The Three Calatrava Towers: ni a Qatar se'n farien, de construccions com aquestes

Les torres que no van poder ser: Abans de la tempesta hi hagué un poc de calma ja que l'esbós que ací vos retrate sols es va quedar en això, un motlle buit, impossible, però igualment cobrat per Calatrava. Fins a 15 milions es comenta que va arribar a cobrar el responsable d'una maqueta que reprodueix l'artificiositat d'unes torres que semblen escopides des de baix. Un gargall enlaire. Una anomalia urbanística que no va arribar a existir en un altre lloc que no fóra la ment megalòmana del senyor Camps, el mateix inconscient que no s'havia llegit un sol llibre d'arquitectura fins aleshores (si és que tan sols el fullejà). Tan poca mollera com per no saber que aquest tipus d'inversions es planegen en el temps i en l'espai, fins i tot es consensuen amb el poble. A Bilbao, el Guggenheim es fon amb el paisatge com si sempre hi haguera estat; a València, les germanes bessones d'aquestes torres despunten entre els finestrals de les finques modestes, a l'espera de saber per quin motiu van ser erigides. Mentrestant, el buit i la despesa. Darrerament, la desolació de saber que a més de deficitàries, tenen deficiències estructurals.

Acabe aquest repàs assaborint un poc d'ENO. No, no parle de cap constructora ni promotora, sinó d'un got de sal de fruta. I és que quan un s'atura –i se satura– a cada cas, a cada exemple, no pot evitar l'agrura. És una acidesa que se soluciona quan t'assabentes que moltes altres ciutats europees perjudicades per l'estudi de Calatrava han demandat l'arquitecte abans que ho fera la més afectada de totes. Venècia, per exemple, no s'estigué d'exposar el desprestigi i perill que suposava un pont per on tothom s'esvarava. Ai, Calatrava! La marca de la casa. L'herència d'una firma tan lliscosa com escorredissa. Per la meua part, continua preocupant-me més l'assumpte gàstric, el qual sols minva quan m'adone que creixen les denúncies a l'il·lustre tècnic. Tant és així que vos encoratge, si heu demanat alguna vegada en la vida per postres Pan de Calatrava, a demandar-lo també. Per indigestió, per intolerància a l'ou i al bescuit, per mala bava, pel que vos done la gana...  I no, no m'acuseu de demagògia. Demagògia és dir que tot el que he enumerat en aquesta entrada és joc polític esquerrà o antipatriòtic. Parleries. De tot he hagut d'escoltar en aquests anys d'elefants blancs que pasturen amb traidorïa pel nostre territori, tot arrossegant tanques i vedats, parcel·les i propietats. Ben mirat, no cal preocupar-se'n: en el recorregut vital dels elefants sempre arriba l'hora d'enfilar la senda cap al cementeri. És un moment bucòlic, l'instant definitiu, quan el ramat de paquiderms s'allunya de la vida natural per abraçar la mort: santuari d'ossades i voltors que ningú no gosa visitar. I és així, solament així, com ha de ser. Les bèsties sagrades, els tòtems que ens coronen, són orgull i alhora mausoleu.

4 comentaris:

  1. Si mal recorde la frase de la primera foto de Rudolf Walsh és la que encapçala la pel•lícula “Apocalipto”. Sense valorar el film, crec que es una cinta que va més enllà de la pròpia civilització maia. Ens parla del fenomen cíclic i inevitable – per a alguns historiadors sí i per a altres no- del col•lapse de les societats, imperis i civilitzacions.
    Al respecte Toynbee en la seva obra: “Estudi de la Historia” ho deixa molt clar. Ens diu que una civilització col•lapsa quan la minoria dirigent és incapaç de trobar solucions creatives als mals que la aqueixen . Aleshores es converteixen en una casta que perviu dels records dels èxits del passat i no tenen altra que sacralitzar la seva ideologia convertint-la en una mena de religió on es seus postulats esdevenen dogmes de fe. El resultat és la ruptura social en dos faccions; una que combrega, per por, ignorància o el llavat de cervell amb este nou sistema en el que tota dissidència serà reprimida per la força policial i/o militar. L’altra facció son el que romandran fora del sistema en oposició a la casta dirigent i lluitant amb mètodes i estratègies cada vegada més violents i aplegats ací el col•lapse és imminent.
    El que tu ens dius en la teva entrada, Jovi, és la decadència d’una societat la nostra, la valenciana i tens raó, però açò ja no és un fenomen regional sinó global. El que avui està passant, ja s’assembla massa al que diu Toynbee . I sí, sense dubte, tots els imperis deixen els seus mausoleus i amb ells el record de l’esforç, la sang i la mort del poble pla que va tenir que erigir-los sense el seu consentiment , com ara els valencians.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brillantíssima i agraïda observació, Toni!
      L'encapçalament de Rudolf Walsh, efectivament, l'he emprat per traçar un paral·lelisme entre la societat valenciana actual i la resta de societats dins la història, la resta d'imperis que, més o menys dissortats, assumiren amb vergonya el seu decaïment. El postulat de Toynbee calça a la perfecció amb aquest mapa d'estàtues i piràmides posmodernes on el més destacable és el poc gust i criteri del faraó de torn. Ací hem patit una casta terrible i la gent ha tardat massa en adonar-se'n. De fet, tenim una societat (valenciana) tan empobrida mentalment que encara desxifra com a atac polític/partidista articles com aquest dels elefants blancs. Si una societat està tan narcotitzada com per no distingir ideologia de delicte, mal anem. Això no ho curen tripartits ni aliances vàries, això és un error de càlcul que s'ha d'anivellar des de ja. Per decència i per higiene públiques. Una abraçada i moltíssimes gràcies per deixar al blog la teua valuosa valoració! Fins aviat

      Elimina
  2. Caram! T'hi has quedat descansadet, eh, superJovi? M'encanta el teu recorregut elefantístic. Personalment, també m'ha resultat ben curiosa, i ben ridícula, aquesta ostentació grandiosa de la fal·locràcia arquitectònica. Després els cauen a trossos, els símbols del poder fàl·lic, però en fi, "falito grande ande o no ande..." Ai, perdó per la burrera. I tanmateix (i això ja no és burrera), caldria reconèixer que allò realment significatiu en la història de l'ésser viu té unes dimensions diminutes: una cèl·lula, un bacteri o un virus; un òvul, i fins i tot un espermatozou; una llavoreta de sequoia... I què és un elefant, fins i tot si està recobert de color blanc, i engreixat als pròspers criadors peperos, comparat amb un mosquitet dels que transmeten, amb la seua picada, la malària mortal?: bufa de pato. En fi, ja sabem com acaben els deliris de grandesa: arruïnant les vides alienes. Només una cosa hauria de ser gran per a encabir-los tots, i totes: la presó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ho has dit, amiga! Les coses més transcendentals d'aquesta existència són sempre menudes, per més que vulguem augmentar-ho tot de mides i rebomboris. Dels elefants blancs que tenim a casa, però, continua espantant-me la pertinença fal·locràtica que comentes. És una cosa tan demodé, tan passada de rosca, que no s'entén com van ser erigits dins d'aquest segle. Al remat, ens queda l'excés i la poca complaença d'acceptar que no ho hem triat nosaltres i allí ho tenim, fent del Túria un Futuroscope de fira, d'arrapa-i-fuig o d'arrapa-i-roba, tant se val. Mausoleus caríssims, tot plegat!

      Elimina