Li prenc el títol d'una preciosa novel·la a Terenci Moix per encetar una entrada que no podria anar acompanyada del mateix adjectiu, però sí d'altres apel·latius més o menys evocadors, més o menys encertats. El dia que es compleixen deu anys des de l'atemptat d'Al-Qaida a Madrid no és un bon dia per engegar la tele i constatar que la salut democràtica -i mediàtica!- d'aquest país no ha superat la prova de foc d'aquell dissortat onze de març. De fet, en els pocs intents de zapping que he fet mentre desdejunava he tornat a ensopegar amb imatges d'impacte(s), amb nous contubernis sobre les teories conspiratòries i amb l'enèsima recreació d'uns incidents que no paga la pena commemorar. A qui s'ha de plorar és a les víctimes, les quals resten ressagades dins la jerarquia dels recordatoris, ja alienes a totes les controvèrsies a què ha estat sotmés l'únic camí viable, el de la veritat.
De fet, a l'hora de resoldre la parcial cicatrització de la ferida de l'11M no se m'acut cap altre subterfugi que el de la creació. I és que per parlar de la catàstrofe, tal com m'he plantejat en aquest post, no és necessari acudir una vegada més a les instantànies sagnants que descriuen la tragèdia. Un bon exemple és la novel·la gràfica publicada el 2009 per Panini Comics amb guió d'Antoni Guiral i Pepe Gálvez i dibuix de Joan Mundet. Amb pròleg de la Presidenta de les Víctimes de l'11M, Pilar Manjón -qui encapçala la fotografia que precedeix aquest primer paràgraf- no es tracta de la primera incursió il·lustrada sobre el tema però sí una de les obres més reveladores i, sobretot, empàtiques amb la temàtica. Un punt de vista més proper que s'agraeix i que ens permet una lectura més humana, més compromesa, del significat i circumstàncies de l'atemptat. El terrorisme, en resum, s'abeura del terror. La missió dels terroristes, si més no, passa per la conscienciació del pànic com a arma selectiva. Res millor que plantar-li cara amb determinació per mitjà de l'art, precisament allò de què els talibans més abominen. Només cal fer un recorregut geogràfic pels paratges sotmesos al desvari de l'islamisme radical per saber que la música, la literatura i qualsevol manifestació plàstica està totalment prohibida, perseguida i marginada.
La interpretació artística dels fets, tal com aquesta vinyeta pertanyent a la novel·la gràfica proposa, és una eina d'alt valor pedagògic i terapèutic a l'hora de decodificar l'accident, de la mateixa manera que ho són els nombrosos reculls poètics realitzats al voltant de l'efemèride, d'entre els quals m'agradaria destacar el recull de la poetessa Pilar Radón, probablement una de les aproximacions més reeixides. Tot i amb això, encara és abassegador l'enfocament erroni que els mitjans de comunicació espanyols aplicaren i apliquen a hores d'ara a la cobertura de l'atemptat. L'ombra difosa d'ETA gravitant al voltant de l'11M és tal vegada un dels exemples de la confusió, interessada o no, de la manipulació desenvolupada sense escrúpols, de la necessitat d'escampar el poll abans que les responsabilitats... Amb tot, després de deu anys, sols caldria desitjar que els familiars de les víctimes hagen trobat un poc de pau, de quietud, per combatre el desassossec. Hi ha dolors que no se superen. Aquest és un d'ells, sense dubte. Un lament que no se sufoca amb el pas dels dies, ni dels titulars: un plany que continua amb el seu traqueteig, imparable, etern, tal com aquells trens que no arribaren a la parada final, sinó que s'hi quedaren per sempre, aferrats a les vies.
191 morts. 1858 ferits. Les víctimes. Els absents. Tornant a l'art, a la vida, (l'enorme) Luz Casal els dedicà a tots ells aquesta cançó, aquest video, per retre'ls un homenatge que caldria, una vegada més, subscriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada