Lectures & trobadures: Menú de versos i recomanacions per al Dia de la Poesia

La grandiloqüència dels dies assenyalats no sempre és tan encertada com la seua interpretació en clau corporativa. El fet que el dia del pare o de la mare se situen estratègicament allunyades dins dels calendaris comercials no tindria res a veure, al cap i a la fi, amb la reivindicació dels dies de (i per) la literatura o el teatre, els quals troben en aquests celebrats jorns de març i abril una excusa per fer del joc reivindicatiu un sòlid manifest. En aquest divendres 21 de març dedicat a la poesia no me n'estaré, doncs, d'engalanar el blog amb un grapat de recomanacions que crec que paga la pena reivindicar, sobretot tenint en compte que l'allau de novetats no implica l'oblit d'aquells treballs que t'han deixat un saborós solatge. És el pòsit de la seua lectura, sens dubte, l'estímul més evident; la raó més concisa per encetar aquest menú de versos:

Hèctor Serra, Trèmolo (Editorial Germania, 2013). Atés l'imparable activisme cultural i mediàtic d'aquest jove autor d'Aldaia (com a prova fefaent, el seu suggeridor espai http://lextraradi.blogspot.com.es/), el primer que s'ataülla en aquest primer poemari llarg és l'afany per copsar una realitat tan complexa com la del món crític, deformat, que ens envolta. Trèmolo es planteja així com a discurs versàtil, amb diversitat d'enfocaments i maneres d'enfrontar-los. Present i passat fosos en unes planes que s'abeuren del territori físic i també del sentimental. El poema Avinguda Ovidi Montllor en seria un exemple, d'aquesta cruïlla on l'espai habitat s'entrecreua amb l'enyor de temps idíl·lics assolats per un present amb tendència a la destrucció de parcel·les, vivències o continguts. Una percepció que el poeta materialitza en la molt reeixida peça Sistema de coordenades, probablement la medul·la temàtica d'un conjunt cisellat per l'exactitud d'un llenguatge acurat, poderós. No és d'estranyar, així doncs, que l'anhel expressiu del poemari s'haja encomanat a projectes artístics paral·lels tals com Trèmolo de tardor, l'espectacle poètico-musical que Hèctor Serra ha coordinat junt a l'intèrpret Yeray Calvo. Una lectura potenciada que amplifica l'original i que ens obri la gana davant de futures (i esperades) produccions.

Elies Barberà, Ulls, budells, cor (Lapislatzuli, 2012). D'Elies Barberà vaig conéixer abans la faceta dramàtica (per mitjà de la companyia catalana Teatre de l'Enjòlit) que la poètica i no sé si aquest protocol d'actuació determina, a la fi, la manera d'apropar-se a les seues creacions. Tant se val. Hi ha, per descomptat, vodevil i teatralització en uns poemes absolutament pop que el xativí ha recopilat en aquesta antologia focalitzada en les seues sortoses passes poètiques enllà de la prosa, a prop d'un discurs inclassificable que, de tan enrevessat, assumeix una captivadora versemblança. Des de l'enèrgic risc de molts encapçalaments fins al caràcter postmodern que traspua el seu testimoniatge, tot en Barberà fa profit. Heus ací un valuosíssim botó, els quatre darrers versos de Germana anorèxia: 

"...així te’m mostres,
aranya blanca d’escàs moviment
que teixeixes la tova teranyina
on seràs tu mateixa perla i mort."

Carles Mulet, Quadern de sal (Edicions 96, 2011). L'enginy d'un escriptor com Carles Mulet sorprén en gran mesura per la cadència gairebé oriental de les seues compassades aportacions: breus recreacions, valoracions, reflexions, fotografies, haikus... Un talent que l'autor dosifica en el seu recomanable blog http://nausicanova.blogspot.com.es/ des de 2008 i que planteja alhora una necessària reflexió sobre el format de l'art literari i l'eficiència discursiva d'allo concís. No debades, Mulet, qui ha conreat igualment la narrativa curta, controla a la perfecció aquestes distàncies, les quals quallen escaientment en la seua darrera publicació, Quadern de sal. Amb un títol evocador (personalment em remet a Paul Valéry i al seu cementeri marí), el poemari és un tramat de senderes amatòries on refulgeix especialment el component eròtic, vitalista, el qual culmina i completa el retrat del desig, de l'estimada. Hi ha la croada de l'amor en la senda d'altres poetes tals com Papasseit, tal vegada en la sintonia carnal d'Estellés, però la singladura de Mulet es deté i s'enjogassa en altres episodis indefugibles de l'enamorament tals com l'absència de l'amant  abans de desembocar en una peça cabdal com és Cometa del meu segle, atronadora composició que clou un recull on suren, entremesclades, belles i suggeridores imatges.

Un poemari, el de Carles Mulet, publicat dins la col·lecció Razef Plaquettes d'Edicions 96, un projecte editorial des de l'abast regularitzador (normalitzador i engrescador, també) del qual voldria acomiadar l'entrada de hui. Un post sobre la poesia i el seu òptim i recomamable consum. La poesia, no obstant, és un bé de consum. I el seu format, la seua accessibilitat, s'adiu a les plaquettes en la mateixa mesura que les plaquettes s'adiuen a la nostra butxaca. Em sembla un antídot idoni per a aquells que desconfien de la literatura per considerar-la cara (ja sabem que això és sols una excusa barata...). Contra aquestes adversitats i recels parcials, aquest model de publicació és també un exercici de democratització de la producció. Perquè la poesia s'ho val. I els nostres autors, s'ho mereixen. Les nostres ànimes, mentrestant, en gaudeixen. I no només hui, sinó sempre. És el que passa amb els bons poemes. Són un bé de consum, però no mai caduquen.