dijous, 4 d’abril de 2013

Fantasia vs. Monarquia: Una petita reflexió sobre el desgavell borbònic

A hores d'ara, recapitular el que ha estat l'odissea immoral i encara ara incomprensible del senyor Iñaki Urdangarin, ex-duc de Palma i ex-tantes coses més, seria una redundància innecessària que ens tornaria a recordar la inèdita gesta de com es pot ser tan súmmament sàtrapa, inconscient i avar sense deixar de pertànyer alhora a una família real. El darrer episodi del fulletó Noos inclou la imputació de la dona de l'ex-jugador d'handbol, que no és cap altra que la infanta Cristina, tal com han esbombat des d'ahir els mitjans de comunicació nacionals i internacionals per mitjà d'una allau d'estimacions que suposen la constatació definitiva d'un fet que almenys a mi em sembla encomiable: ja li hem perdut la por als borbons, si és que alguna vegada els vam témer, mentre un ja pot escridassar que se sap o se sent antimonàrquic sense que el miren com un extraterrestre. I és que la pàtina de glamour i privilegis que entelava la nissaga borbònica s'ha esvaït precisament en el transcurs d'una crisi econòmica d'aquelles que no sols han dissolt molts mites, sinó que també han posat a prova la paciència i la decència d'un país massa acostumat a les imposicions. Al cap i a la fi, tot i que no veig molt clar que la in-Fanta (Naranja) -tal com l'han rebatejada còmicament al Facebook endiumenjada d'uniforme carcelari- arribe a declarar, la polseguera alçada -jo en diria femeral en suspensió- ja ha fet de la tendència republicana tot un trending topic, cosa que ens recorda que les torres altes poden caure i, les més altes encara, també; i això, en un país cortesà i adul.lador en excés, no sols és un triomf sinó una esperançadora fulla de ruta.

Continue ben ferm en els meus principis de subratllar que, pel que fa a la sang blava, els únics que la tenen permesa i justificada són els barrufets. I el que dic no és cap estupidesa, sobretot si tenim en compte que la monarquia sols la podem entendre, a dia de hui, des de paràmetres fantàstics, idíl.lics, il.lusoris, d'un altre món en resum. El món que ells habiten, per tant, no és el nostre, on no hi ha iots de luxe, ni propietats protegides, ni palaus resplendents, ni enjoiades corones. La seua realitat, per tant, continua tan emmurallada i protegida com en algun temps remot ho va estar, mentre des de les portes del castell cap enfora, la quotidianitat del poble no és tant, diguem-ne, afalagadora. Res que no haja canviat en mil.lennis, per descomptat. Si més no, l'estètica de la monarquia, la d'ací casa nostra i la d'altres països, no sols alimenta ficcions antigues sinó que les recargola més i més en un desgavell de matisos i principis tan anquilosats com autoritaris, coents i imposats en la mateixa mesura. Per això, per despatxar la qüestió sols voldria basar-me en una regressió casolana. Tindria jo set o huit anys, si no recorde mal, quan em plantejava la versemblança dels contes clàssics. Fades, donyets i dragons poblaven aleshores les meues lectures i jo sols volia saber si totes aquelles criatures existien o havien existit alguna vegada. "No, Jovi, no existeixen: tot això és fantasia", m'advertien els mestres a l'escola quan hi indagava més del compte. Contrariat, no m'estava de replicar-los: "Ei, i aleshores per què hi ha reis i princeses, encara?". La contradicció supose que tant sorprenia als meus docents d'aquells anys com a mi. Amb el temps, però, em plantege la mateixa conjuntura: si no hem permés que les criatures ancestrals i màgiques poblen el nostre món, tampoc no hem de deixar que els llinatges escollits ens pertorben la democràcia. Si no tinc dret a conviure amb mags, trolls i bruixes, el meu món tampoc hauria d'encabir reines, prínceps i princesetes. Els uns no són més creïbles que els altres, per suposat, i als primers, per cert, me'ls crec molt més. Me'n refie. Ben mirat, no he vist mai un unicorn acusat de frau, ni de prevaricació, ni de delictes fiscals, ni d'apropriació de béns públics.

6 comentaris:

  1. Hola Jovi! El teu treball em sembla molt bo. I ple de raó i raons. Però en un país de fantasia, on la democràcia no fos un mal somni. On gairebé tot s'ha confós, on hem llegitimat a molts i moltes coses amb el nostre vot. Mai se'ns ha preguntat d'una manera clara, si haviem d'acceptar una monarquia marcada i bé que ens tornessin la república robada a canonades. Però això seria parlar d'un país seriós on els barrufets no hi tenen pas cabuda. Una abraçada Eduard

    ResponElimina
  2. Iep amic!
    M'alegre que t'haja agradat. Evidentment, hi ha el sarcasme d'ironitzar sobre la comparació. Per a mi, per molt que m'esforce, no puc separar del món ancestral, medieval i primitiu, el que significa la monarquia. En certa mesura, pertanyen al món dels barrufets, d'allò irreal, per més que es disfressen de democràcia. Una abraçada, Eduard!

    ResponElimina
  3. Boníssim, Jovi. I tant que tenim dret a conviure amb trolls, amb mags, amb bruixes, i fins i tot amb àngels! I també a reconèixer-nos obertament antimonàrquics. Això no vol dir res més que rebutjar una institució encarcarada, que gaudeix de privilegis semblants als dels senyors feudals i que no comparteix per a res els problemes reals de la societat. I ara, damunt, es demostra que han fet negocis amb els lladres més 'nostrats'. De totes maneres, estic completament segura que res no canviarà per a bé en la monarquia espanyola. Ací només hi ha un possible canvi: o monarquia o no monarquia. I si la tenim, hi van incorporades totes les conseqüències.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eixa és la qüestió, Maria Josep, que si no els plantem cara, haurem de seguir empassant-nos les seues mediocritats. Només sabent el que val emplenar el dipòsit del iot del rei, m'esborrone, sobretot perquè hi ha gent que fins i tot no sap el que és un iot o ni tan sols pot emplenar-se el seu, del petit utilitari que amb prou feines fa rodolar. Almenys, celebre que el sentir republicà és tendència, espere que només en aquesta temporada!

      Elimina
  4. En veure el trio de comentaristes que comenten els comentaris d'aquest article no he pogut resistir-me a ficar la cullerà. Faig meues totes i cadascuna de les paraules que ací s'han escrit, però no diré res dels Borbons perquè em fa por que em vinga al cap la desfeta d'Almansa; tampoc no diré res de la justícia fins que m'expliquen què ha passat amb el jutge Garzón.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fas bé, Salvador, perquè jo crec que la mala sort dels borbons és contagiosa! Amb ells, fins i tot la justícia va de costat. Jo, per la meua part, ja saps, entre el borbon i el bourbon, em quede amb el segon.I entre infanta i fanta, ni-te-cuento!!!Ja tinc el combinat!

      Elimina