Fantasia vs. Monarquia: Una petita reflexió sobre el desgavell borbònic

A hores d'ara, recapitular el que ha estat l'odissea immoral i encara ara incomprensible del senyor Iñaki Urdangarin, ex-duc de Palma i ex-tantes coses més, seria una redundància innecessària que ens tornaria a recordar la inèdita gesta de com es pot ser tan súmmament sàtrapa, inconscient i avar sense deixar de pertànyer alhora a una família real. El darrer episodi del fulletó Noos inclou la imputació de la dona de l'ex-jugador d'handbol, que no és cap altra que la infanta Cristina, tal com han esbombat des d'ahir els mitjans de comunicació nacionals i internacionals per mitjà d'una allau d'estimacions que suposen la constatació definitiva d'un fet que almenys a mi em sembla encomiable: ja li hem perdut la por als borbons, si és que alguna vegada els vam témer, mentre un ja pot escridassar que se sap o se sent antimonàrquic sense que el miren com un extraterrestre. I és que la pàtina de glamour i privilegis que entelava la nissaga borbònica s'ha esvaït precisament en el transcurs d'una crisi econòmica d'aquelles que no sols han dissolt molts mites, sinó que també han posat a prova la paciència i la decència d'un país massa acostumat a les imposicions. Al cap i a la fi, tot i que no veig molt clar que la in-Fanta (Naranja) -tal com l'han rebatejada còmicament al Facebook endiumenjada d'uniforme carcelari- arribe a declarar, la polseguera alçada -jo en diria femeral en suspensió- ja ha fet de la tendència republicana tot un trending topic, cosa que ens recorda que les torres altes poden caure i, les més altes encara, també; i això, en un país cortesà i adul.lador en excés, no sols és un triomf sinó una esperançadora fulla de ruta.

Continue ben ferm en els meus principis de subratllar que, pel que fa a la sang blava, els únics que la tenen permesa i justificada són els barrufets. I el que dic no és cap estupidesa, sobretot si tenim en compte que la monarquia sols la podem entendre, a dia de hui, des de paràmetres fantàstics, idíl.lics, il.lusoris, d'un altre món en resum. El món que ells habiten, per tant, no és el nostre, on no hi ha iots de luxe, ni propietats protegides, ni palaus resplendents, ni enjoiades corones. La seua realitat, per tant, continua tan emmurallada i protegida com en algun temps remot ho va estar, mentre des de les portes del castell cap enfora, la quotidianitat del poble no és tant, diguem-ne, afalagadora. Res que no haja canviat en mil.lennis, per descomptat. Si més no, l'estètica de la monarquia, la d'ací casa nostra i la d'altres països, no sols alimenta ficcions antigues sinó que les recargola més i més en un desgavell de matisos i principis tan anquilosats com autoritaris, coents i imposats en la mateixa mesura. Per això, per despatxar la qüestió sols voldria basar-me en una regressió casolana. Tindria jo set o huit anys, si no recorde mal, quan em plantejava la versemblança dels contes clàssics. Fades, donyets i dragons poblaven aleshores les meues lectures i jo sols volia saber si totes aquelles criatures existien o havien existit alguna vegada. "No, Jovi, no existeixen: tot això és fantasia", m'advertien els mestres a l'escola quan hi indagava més del compte. Contrariat, no m'estava de replicar-los: "Ei, i aleshores per què hi ha reis i princeses, encara?". La contradicció supose que tant sorprenia als meus docents d'aquells anys com a mi. Amb el temps, però, em plantege la mateixa conjuntura: si no hem permés que les criatures ancestrals i màgiques poblen el nostre món, tampoc no hem de deixar que els llinatges escollits ens pertorben la democràcia. Si no tinc dret a conviure amb mags, trolls i bruixes, el meu món tampoc hauria d'encabir reines, prínceps i princesetes. Els uns no són més creïbles que els altres, per suposat, i als primers, per cert, me'ls crec molt més. Me'n refie. Ben mirat, no he vist mai un unicorn acusat de frau, ni de prevaricació, ni de delictes fiscals, ni d'apropriació de béns públics.