dimarts, 24 de juliol de 2012

La crisi en temps de literatura


Tot i que no se’n parla massa, les efemèrides són curioses i en alguns casos fins i tot simptomàtiques. Si més no, el fet que 2012 siga el segon centenari de Charles Dickens pot interpretar-se de maneres tan distintes com interessades. És paradoxal, doncs, que l’aniversari de l’autor anglés coincidisca, dos segles després, amb un dels períodes més crítics per a l’economia internacional. No obstant la commemoració, ens trobem sens dubte en un dels moments més complexos pel que fa a la sostenibilitat del nostre sistema, tocat de mort pels designis financers i especulatius que ens han conduït a aquesta fallida, més que monetària, ètica.
Hi ha a més, l’infal.lible fibló mediàtic, incansable a l’hora d’esbombar-nos les oïdes amb una allau de males notícies que, de tan escoltades, ja semblen un gènere periodístic en si mateix. Des de la terminologia borsària a l’enfocament apocalíptic de gran part de les publicacions especialitzades, la percepció dels ciutadans ja no assumeix amb seriositat el gruix d’aquestes informacions, probablement massa tamisades pel filtre intencionat dels emissors, sempre proclius a un catastrofisme modèlic, com de thriller nord-americà. De la corporació a l’administració, és clar, sols hi ha una passa i aquesta crisi, malgrat els seus dissemblants intervals, s’ha encarregat de subratllar encara més la curta distància que separa la drecera.
 Atesa la conjuntura, on queda la literatura dins tot aquest maremàgnum? Possiblement, a mig camí entre la descreença i l’acció, entre la rèplica i el retrat. Al remat, i com assenyalàvem al primer paràgraf, res millor que el legat de Dickens per situar-nos al centre de la qüestió. Si fem una ullada als seus contes, a les seues novel.les, podem deduir que la cruesa de les penúries d’aleshores no podien quedar-se fora del context que guiava les passes d’uns protagonistes heroics, impregnats de misèria, però també d’un esperançador esperit de lluita. De la puixança de la seua crítica social –un clar manifest contra l’estratificació de la societat victoriana- se’n podria parlar molt tot i que seria prou més escaient abordar l’opció personal de l’autor de Portsmouth a l’hora de decantar-se per l’èpica del loser: aquell dissortat personatge sense veu ni possibilitats de fer-se valdre dins un món amenaçant, salvatge.
Escriure en temps de crisi és, al cap i a la fi, un mecanisme més per fer front a l’adversitat. I això, evidentment, no calça solament en el marc de l’Anglaterra classista i famolenca del segle XIX, sinó també en aquest present nostre tan esbojarrat on els bancs han pres les regnes dels governs mentre els polítics els picaven l’ullet amb complicitat. La impotència ciutadana, canalitzada adientment en moviments socials i accions coordinades, ha fet reviscolar moltes consciències, així com també ha ensorrat molts mites respecte a la passivitat de la meua generació, injustificadament menyspreada, justificadament indignada.
 Per a tots els que hem nascut en temps de bonança per passar després a abraçar la més descoratjadora de les incerteses, escriure ha estat una eina fonamental a l’hora d’explicar (i explicar-nos) la crisi. I no em referisc solament a l’àmbit literari, sinó també a l’esclat de les xarxes socials: un interessant mitjà on el llenguatge escrit i visual està experimentant interessants mutacions. D’altra banda, és ben anecdòtic el fet que qui ens batejà com a generació perduda fóra precisament Dominic Strauss-Kahn, anterior director del Fons Monetari Internacional i actual generador compulsiu d’escàndols. Ben mirat, no podria delimitar-se amb facilitat quina de les dues facetes del personatge francés és més controvertida o, filant més prim, immoral. El que sí queda clar és que la seua definició del que som guarda certes connotacions literàries. La generació perduda a la qual al.ludeix Strauss-Kahn, per contra, no és com la del 27 o la del 98, ni tan sols com l’homònima comitiva que formaven llegendes com Hemingway, Steinbeck o Scott-Fitzgerald, emigrats a París des dels Estats Units a les vespres de la Gran Depressió.
Per diferents motius, i per molt menys romàntiques raons, els membres de l’actual generació perduda també emigren a diari i sense l’excusa premonitòria d’una guerra. Descontents, traïts pel sistema que un dia els bressolà, ara sols cerquen un sou, un sostre i una mica de dignitat. Contar el que els ocorre, contar el que ens ocorre a tots plegats, és el camí més honest a l’hora de materialitzar la solidesa d’un testimoni de vegades punyent, a sovint revelador, però sempre necessari. Si res més no, la literatura, a diferència dels mercats, és perdurable. Dickens parlava fa dos-cents anys de drets humans i laborals, de combatre la mediocritat de la injustícia social i de perfilar un futur més afalagador. Res no ha canviat, per tant, des d’aleshores: tants anys després, la literatura ens permet seguir reivindicant les nostres veus, les nostres històries, des de l’humil honestedat del format escrit.
(Article publicat a la revista Caràcters nº 59, dins l'apartat Diàlegs)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada