Tot i que no se’n parla massa, les efemèrides són curioses i
en alguns casos fins i tot simptomàtiques. Si més no, el fet que 2012 siga el
segon centenari de Charles Dickens pot interpretar-se de maneres tan distintes
com interessades. És paradoxal, doncs, que l’aniversari de l’autor anglés
coincidisca, dos segles després, amb un dels períodes més crítics per a
l’economia internacional. No obstant la commemoració, ens trobem sens dubte en
un dels moments més complexos pel que fa a la sostenibilitat del nostre
sistema, tocat de mort pels designis financers i especulatius que ens han
conduït a aquesta fallida, més que monetària, ètica.
Hi ha a més, l’infal.lible fibló mediàtic, incansable a l’hora
d’esbombar-nos les oïdes amb una allau de males notícies que, de tan
escoltades, ja semblen un gènere periodístic en si mateix. Des de la
terminologia borsària a l’enfocament apocalíptic de gran part de les
publicacions especialitzades, la percepció dels ciutadans ja no assumeix amb
seriositat el gruix d’aquestes informacions, probablement massa tamisades pel
filtre intencionat dels emissors, sempre proclius a un catastrofisme modèlic,
com de thriller nord-americà. De la
corporació a l’administració, és clar, sols hi ha una passa i aquesta crisi,
malgrat els seus dissemblants intervals, s’ha encarregat de subratllar encara
més la curta distància que separa la drecera.
Atesa la conjuntura, on queda la literatura dins tot aquest
maremàgnum? Possiblement, a mig camí entre la descreença i l’acció, entre la
rèplica i el retrat. Al remat, i com assenyalàvem al primer paràgraf, res
millor que el legat de Dickens per situar-nos al centre de la qüestió. Si fem
una ullada als seus contes, a les seues novel.les, podem deduir que la cruesa
de les penúries d’aleshores no podien quedar-se fora del context que guiava les
passes d’uns protagonistes heroics, impregnats de misèria, però també d’un
esperançador esperit de lluita. De la puixança de la seua crítica social –un clar
manifest contra l’estratificació de la societat victoriana- se’n podria parlar
molt tot i que seria prou més escaient abordar l’opció personal de l’autor de
Portsmouth a l’hora de decantar-se per l’èpica del loser: aquell dissortat personatge sense veu ni possibilitats de
fer-se valdre dins un món amenaçant, salvatge.
Escriure en temps de crisi és, al cap i a la fi, un
mecanisme més per fer front a l’adversitat. I això, evidentment, no calça
solament en el marc de l’Anglaterra classista i famolenca del segle XIX, sinó
també en aquest present nostre tan esbojarrat on els bancs han pres les regnes
dels governs mentre els polítics els picaven l’ullet amb complicitat. La
impotència ciutadana, canalitzada adientment en moviments socials i accions
coordinades, ha fet reviscolar moltes consciències, així com també ha ensorrat
molts mites respecte a la passivitat de la meua generació, injustificadament
menyspreada, justificadament indignada.
Per a tots els que hem nascut en temps de bonança per passar
després a abraçar la més descoratjadora de les incerteses, escriure ha estat
una eina fonamental a l’hora d’explicar (i explicar-nos) la crisi. I no em
referisc solament a l’àmbit literari, sinó també a l’esclat de les xarxes
socials: un interessant mitjà on el llenguatge escrit i visual està
experimentant interessants mutacions. D’altra banda, és ben anecdòtic el fet
que qui ens batejà com a generació
perduda fóra precisament Dominic Strauss-Kahn, anterior director del Fons
Monetari Internacional i actual generador compulsiu d’escàndols. Ben mirat, no
podria delimitar-se amb facilitat quina de les dues facetes del personatge
francés és més controvertida o, filant més prim, immoral. El que sí queda clar
és que la seua definició del que som guarda certes connotacions literàries. La
generació perduda a la qual al.ludeix Strauss-Kahn, per contra, no és com la
del 27 o la del 98, ni tan sols com l’homònima comitiva que formaven llegendes
com Hemingway, Steinbeck o Scott-Fitzgerald, emigrats a París des dels Estats
Units a les vespres de la Gran Depressió.
Per diferents motius, i per molt menys romàntiques raons,
els membres de l’actual generació perduda també emigren a diari i sense
l’excusa premonitòria d’una guerra. Descontents, traïts pel sistema que un dia
els bressolà, ara sols cerquen un sou, un sostre i una mica de dignitat. Contar
el que els ocorre, contar el que ens ocorre a tots plegats, és el camí més
honest a l’hora de materialitzar la solidesa d’un testimoni de vegades punyent,
a sovint revelador, però sempre necessari. Si res més no, la literatura, a
diferència dels mercats, és perdurable. Dickens parlava fa dos-cents anys de
drets humans i laborals, de combatre la mediocritat de la injustícia social i
de perfilar un futur més afalagador. Res no ha canviat, per tant, des
d’aleshores: tants anys després, la literatura ens permet seguir reivindicant
les nostres veus, les nostres històries, des de l’humil honestedat del format
escrit.
(Article publicat a la revista Caràcters nº 59, dins l'apartat Diàlegs)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada