Encete aquesta entrada encara colpit per l'estrena d'anit de Chanel nº 5. Després de molts mesos d'espera, la veritat és que ja m'abellia visionar finalment el resultat del que ha estat l'adaptació fílmica del meu conte Rossa!. L'espera, no obstant, ha pagat la pena i el que vam veure ahir al saló d'actes del Club Diario Levante acompleix de bon tros el meu somni de veure un text meu a la gran pantalla.
I és que després d'una introducció humil, concisa i sense massa escarafalls per part del director Aarón García Sampedro -iep, que nervioset estaves!-, així com del productor Xavi Crespo i el veterà director de fotografia John Cabrera, la pantalla es va il.luminar amb el rostre d'eixa Marilyn crepuscular que tan bé ha sabut posseir l'actriu i cantant Lluvia Rojo. És la seua cara i els moviments del seu cos els que ens traslladen a través d'un intens diàleg interior als amagatalls d'una ment malaltissa, replena de carències.
Lluny de descriure-vos l'argument, ja que si vos interessa veure'l de segur que hi haurà oportunitats per gaudir-ne, solament m'agradaria assenyalar les impressions que l'obra em va generar i que són curioses i ben sucoses. Si més no, el miracle de veure en moviment la història, com no podia ser d'una altra manera, em va emocionar, tal com l'elegància d'una adaptació que ens mans de García Sampedro amplia les dimensions del relat cap al rerefons anímic de Norma Jean. És ella, segons el director, l'ànima de l'obra i no el conegut i adoradíssim mite de Marilyn, ensopit pels narcòtics i ja desdibuixat del que algun dia va ser. Aquest era i és, sens dubte, el cor del relat original, que en la seua versió cinematogràfica es despulla completament per expandir i explicar quines eren les cabòries i les angoixes de la rossa de Hollywood.
Per això, més enllà del detall argumental final -reconec que la decisió del guionista és tot un encert-, el preciocisme del que ha aconseguit García Sampedro és una de les raons que em connecten amb l'estima pel cinema, dèria de la qual m'havia descavalcat fa ja massa anys, contagiat tal vegada pel pessimisme epidèmic amb què em vaig vacunar a la universitat, on se'ns emplaçava a abandonar els somnis i a substituir-los per coses de més profit. La vida, al capdavall, com li deia fa poc a l'amiga Maria Josep Escrivà, no tindria cap interés sense somnis, ni reptes, ni gosadies; i el cinema, com la literatura, pertany a aquest mateix àmbit. El de la fantasia, el d'allò intangible.
I és precisament aquest mateix àmbit un dels que més perilla -sempre ha estat un supervivent, no ens enganyem- a mercè de retallades, supressions i altres destrellatades operacions de desarmament cultural amb què s'està escudant aquesta crisi fastigosa. Per això, un dels moments més emotius per a mi va ser el de la foto final amb tot l'equip que ha fet possible Chanel nº 5. De vestuari a maquillatge, de guió a il.luminació, el resultat d'un film és sempre la suma de molts talents. Per a mi, doncs, ha estat un plaer suprem veure com tot aquest mecanisme ha rutlat amb eficiència i perseverança a partir de les deu pàgines d'aquell esbós de conte que finalment es titulà Rossa! La màgia del cinema és grandiosa, com tota la nostra indústria cultural; sí, la de casa nostra, la que hauria de saber valorar-se perquè genera llocs de treball i ajuda a engrossir el PIB. Ara sols falta que el miracle es consolide i que la màgia continue arribant a pressupostos i projectes factibles com els que Aarón García Sampedro de segur abraçarà en breu. Endavant, senyor director!
Mentre els bufanúvols es reunien per tal d'acordar nous ajustos pseudoredemptors de les seues incapacitats, el consell d'administració de Burrera Comprimida SA es reunia també per a nominar el bloc "Calcetins desparellats" amb el distintiu Liebster Blog Awards. Podeu llegir el resultat de les nostres deliberacions (i també les regles de joc de l'invent esmentat) a l'article burribloquer "Més dolços que no amarguen" (http://burreracomprimida.blogspot.com.es/2012/07/mes-dolcos-que-no-amarguen.html).
ResponEliminaQuin goig, amics!!!Això ho he de celebrar de la manera adient!Moltíssimes gràcies per valorar aquest bloc novençà. Ja vos escric com cal al vostre mur!
EliminaJovi!
ResponEliminaQuan em dispose a donar-te les gràcies per compartir amb nosaltres la teua alegria chaneliana, veig que arriba la notificació del distintiu Liebster blog de Burrera Comprimida, així és que se m'acumulen els motius de felicitació. Anem per parts: enhorabona, a tu i a tot l'equip, perquè Chanel nº 5 ha arribat a bon port. Ens ho esperàvem, tot siga dit, perquè aquest entusiasme col·lectiu que ens anaves contant havia començat amb bon peu. No conec l'Aarón García Sampedro, però, si en tens ocasió, digues-li que els teus fans li agraïm el treball i el bon gust de tot plegat. Tinc ganes de veure'n el resultat.
En segon lloc, vull donar-te les gràcies per encomanar-nos el teu entusiasme, les teues ganes de fer. Estic segura que el bon ànim és contagiós. Ja veus que ens acacen a pedrades per totes bandes, però nosaltres, amic, a la nostra: a no deixar de fer, a no deixar de creure en la nostra feina, a crear en comptes de destruir.
I per cert, mira que han tingut bon ull aquests de Burrera Comprimida! Llarga vida a Calcetins desparellats, i ànim i enhorabona a qui governa la nau! Salut!
Iep Maria Josep,
EliminaTot un goig que els de Burrera em recomanen, de fet, després de tants anys de seguir aquest gran grup mediàtic, s'ha de dir que sense el seu referent, aquest bloc no existiria.
Pel que fa al curt, hi ha molts motius per alegrar-nos tots plegats. Tant de bo guanyara molts premis perquè l'èxit de Chanel nº 5 és també l'èxit de la nostra literatura i de la nostra llengua. Tot i que el curt és en anglés, l'origen de la història naix a casa nostra i això és cosa de tots i ens ha d'alimentar el cuquet de l'orgull a tots.
També és curiós que en una mateixa setmana m'arriben tantes bones notícies, de les bones de veritat -Chanel nº 5, el vostre Liebster i la versió definitiva del meu nou llibre- que eclipsen la mediocritat de males notícies que ens venen de Moncloa. Mentre estava a Menorca es jugava el meu futur professional -supressió de mancomunitats, una paga menys i l'etc de retalls absurds-, però l'allau de bones coses sempre supera la foscor d'allò sinistre.
Hem de fer un banquet per berenar-nos la maledicció de la crisi. Sols queda posar data!!!En parlem, un abraçotttt