Chanel nº 5 i el miracle del cinema

Encete aquesta entrada encara colpit per l'estrena d'anit de Chanel nº 5. Després de molts mesos d'espera, la veritat és que ja m'abellia visionar finalment el resultat del que ha estat l'adaptació fílmica del meu conte Rossa!. L'espera, no obstant, ha pagat la pena i el que vam veure ahir al saló d'actes del Club Diario Levante acompleix de bon tros el meu somni de veure un text meu a la gran pantalla.

I és que després d'una introducció humil, concisa i sense massa escarafalls per part del director Aarón García Sampedro -iep, que nervioset estaves!-, així com del productor Xavi Crespo i el veterà director de fotografia John Cabrera, la pantalla es va il.luminar amb el rostre d'eixa Marilyn crepuscular que tan bé ha sabut posseir l'actriu i cantant Lluvia Rojo. És la seua cara i els moviments del seu cos els que ens traslladen a través d'un intens diàleg interior als amagatalls d'una ment malaltissa, replena de carències.

Lluny de descriure-vos l'argument, ja que si vos interessa veure'l de segur que hi haurà oportunitats per gaudir-ne, solament m'agradaria assenyalar les impressions que l'obra em va generar i que són curioses i ben sucoses. Si més no, el miracle de veure en moviment la història, com no podia ser d'una altra manera, em va emocionar, tal com l'elegància d'una adaptació que ens mans de García Sampedro amplia les dimensions del relat cap al rerefons anímic de Norma Jean. És ella, segons el director, l'ànima de l'obra i no el conegut i adoradíssim mite de Marilyn, ensopit pels narcòtics i ja desdibuixat del que algun dia va ser. Aquest era i és, sens dubte, el cor del relat original, que en la seua versió cinematogràfica es despulla completament per expandir i explicar quines eren les cabòries i les angoixes de la rossa de Hollywood.

Per això, més enllà del detall argumental final -reconec que la decisió del guionista és tot un encert-, el preciocisme del que ha aconseguit García Sampedro és una de les raons que em connecten amb l'estima pel cinema, dèria de la qual m'havia descavalcat fa ja massa anys, contagiat tal vegada pel pessimisme epidèmic amb què em vaig vacunar a la universitat, on se'ns emplaçava a abandonar els somnis i a substituir-los per coses de més profit. La vida, al capdavall, com li deia fa poc a l'amiga Maria Josep Escrivà, no tindria cap interés sense somnis, ni reptes, ni gosadies; i el cinema, com la literatura, pertany a aquest mateix àmbit. El de la fantasia, el d'allò intangible.

I és precisament aquest mateix àmbit un dels que més perilla -sempre ha estat un supervivent, no ens enganyem- a mercè de retallades, supressions i altres destrellatades operacions de desarmament cultural amb què s'està escudant aquesta crisi fastigosa. Per això, un dels moments més emotius per a mi va ser el de la foto final amb tot l'equip que ha fet possible Chanel nº 5. De vestuari a maquillatge, de guió a il.luminació, el resultat d'un film és sempre la suma de molts talents. Per a mi, doncs, ha estat un plaer suprem veure com tot aquest mecanisme ha rutlat amb eficiència i perseverança a partir de les deu pàgines d'aquell esbós de conte que finalment es titulà Rossa! La màgia del cinema és grandiosa, com tota la nostra indústria cultural; sí, la de casa nostra, la que hauria de saber valorar-se perquè genera llocs de treball i ajuda a engrossir el PIB. Ara sols falta que el miracle es consolide i que la màgia continue arribant a pressupostos i projectes factibles com els que Aarón García Sampedro de segur abraçarà en breu. Endavant, senyor director!