dijous, 5 de juliol de 2012

El viatge de Chihiro és també el nostre viatge

Ara que estem enfonsats de ple en aquest estiu de xafogors on ni les altes temperatures ni les males notícies ens donen cap treva, crec que és moment de fer-nos el nostre propi oasi per escapolir-nos de tot l'enrenou que se'ns cou de portes enfora. Estem en l'estació de la disbauxa per excel.lència, però també crec que l'estiu és el temps dels moments de calma, de les becades sobre els llençols frescs dels migdia, de la lectura front al ventilador o sota el beneït vapor d'aquest prodigi de la tecnologia anomenat aire condicionat, sense el qual probablement molts -i no sols per motius laborals- ens hauríem escapat ja cap a Escandinàvia.

Les vesprades que vaig passar a casa durant la infantesa tenien un poc de melangia, un poc de tot el que he esbossat abans, tot i que les caracteritzava igualment una afició a cada any més consolidada com era la de veure pel.lícules gravades. Sofrides cintes que anaven desfilant-se dins la tremoladissa maquinària del meu VHS i que bé podien pertànyer a Disney, a Warner o a qualsevol altra inclemència dels blockbusters amb què la indústria de Hollywood ens delectà durant els 80 i 90. Per això, i no sé per què, moltes d'aquelles pel.lis se m'han quedat adherides a la memòria, recordant-me alhora ara la forta empremta que deixen en l'imaginari individual les imatges que visionem durant eixa etapa tan complexa anomenada adolescència, quan tot està forjant-se, quan tot està a punt de canviar.


Molts anys després, recorde perfectament quan i com vaig descobrir una pel.lícula que recuperava per una part la imaginació d'aquells anys extraviats, sumant al mateix temps nous ingredients d'aquells que consoliden la percepció del que és una obra mestra. Potser molts l'heu vista, potser no la conegau, però sobretot per als que teniu xiquets rondinant pels corredors amb desídia durant aquests mesos, aquest estiu seria una bona oportunitat per descobrir El Viatge de Chihiro, probablement una de les pel.lícules més belles que el cinema ens ha oferit en la seua trafegosa i ben nodrida història.


El film, obra del geni japonés Hayao Miyazaki, a qui tan prompte com puga dedicaré una entrada -no solament perquè la seua trajectòria és un pou de referències, sinó perquè la seua creativitat és digna d'estudi-, estrenada a Espanya l'estiu de 2002, és una d'aquelles pel.lícules universals on importa ben poc el fet que siga d'animació: el seu llenguatge, vívid i concís, no sols apel.la a la ment tendra dels més menuts, sinó que se'ns adreça als adults amb tota la seriositat que la seua fantasia desbordada és capaç de transmetre. Hi ha en Chihiro un argument atractiu, clàssic: la xiqueta que en plenes vacances amb els pares, camí del destí escollit, decideix fer una parada amb la família a un inhòspit indret, el qual els conduirà a una silent, gairebé abandonada ciutat-fira on tot, o quasi tot, serà possible.

La resta de la història l'haureu de descobrir vosaltres, si voleu emprendre el seu mateix viatge, el de la Chihiro, que és alhora el viatge de tots. I és que en el film s'hi barregen totes les cabòries de la infantesa, tots els reptes i, sobretot, totes les il.lusions. Moltes vegades he romiat si en cada xiquet i xiqueta no hi ha, més enllà d'una ànima en construcció, un petit heroi que tracta de fer-se camí cap a eixe món indòmit que en breu habitarà. Doncs, és en el viatge de la protagonista d'aquesta història on millor he vislumbrat les passes heroiques que ens permeten creuar el llindar del món infantil per abraçar la falsa normalitat del món adult, tot sabent que ja no hi ha possibilitat de retrocedir.


El món amb què Chihiro s'hi troba, magistralment concebut per Miyazaki, és una de les escenografies que més m'estime dins la història del cinema. Hi ha personatges fonamentals en la història tals el drac blanc o el fantasma famolenc sense cara, els quals aporten a la pel.lícula les escenes més boniques i transcendentals: eixe vol sota les estrelles de Chihiro a lloms del drac, eixe viatge nocturn amb el fantasma en un tren que solca l'aigua; imatges inesborrables que dignifiquen el gènere d'animació i sense les quals Pixar, tal com afirma el seu cap John Lasseter, no hauria pogut parir pel.lícules ja clàssiques com Wall-E o Up

L'ombra de Miyazaki és allargassada, doncs, tal com el seu talent. Res millor que iniciar-se en el seu legat per mitjà d'El Viatge de Chihiro. Guardonada amb l'Os d'Or del Festival de Berlín -és la primera vegada que un film de dibuixos animats ho aconsegueix- i amb l'Oscar de l'Acadèmia a millor pel.lícula d'animació, a aquesta història no li calen premis per subratllar la seua extraordinària essència, una captivadora màgia que ens remet als orígens onírics del cinema i, com no, als entendridors orígens de la nostra vida: oblidada infantesa que tant de bo poguérem revisitar, encara que fóra, per uns minuts.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada