dimarts, 16 de setembre de 2014

Diari de viatge: Itàlia, Grècia, Turquia... i el desig de tornar a solcar la mediterrània (I)

"He conegut les ciutats de molts homes i he aprés les seues costums..."   Extracte de L'Odissea, d'Homer



I a la fi, com deia Yukio Mishima, el millor dels viatges és el preparatori. L'escalfament previ. Pessigolles. Inquietud positiva. Predisposició. Un temps d'expectatives que no té res a veure amb el període posterior a la tornada, quan el solatge de les experiències viscudes provoca sucoses sensacions entre la nostàlgia i les ànsies de repetir la jugada. El viatge que vaig emprendre el passat 25 d'agost, tal com vaig avançar al Facebook pocs dies abans de la partida, era el viatge que més il·lusió em feia encetar d'ençà que tinc coneixement (si és que n'he assolit en aquesta vida encara que siga un poquet); una variada i extensa aventura pel mediterrani oriental que m'apropara a destins que sempre havia volgut trepitjar i que no havia pogut visitar encara per falta d'estalvis o, el que és pitjor, temps. I és que la mediterrània té un poder d'atracció difícil de mesurar, però fàcil de descriure. Si més no, la proliferació de l'oferta de creuers ha permés per una part democratitzar l'accés a aquestes rutes i, d'altra banda, facilitar l'arribada a destinacions fins ara poc abastables ja fóra per la manca de vols regulars o per l'exorbitat preu dels bitllets. Sortosament, a través de la naviera estat-unidenca Celebrity Cruises vaig reservar un trajecte que m'ha apropat fins a tals indrets somniats: des de Roma a l'arxipèlag grec, tot i passant per Istanbul, la porta d'Àsia. Un recorregut intens, del tot recomanable, amarat de mitologies i referències literàries que s'encomanen al paisatge, alhora a l'ànima, fins a situar-nos en una agraïda cojuntura turística a mig camí entre el gaudi lúdic i l'espiritual. Heus ací els capítols d'una travessia que tant de bo puga repetir-se aviat i que miraré de reviure mitjançant les següents postals:


Fent l'imbècil davant del Colisseu. Com sabreu, la postura no s'adiu a aquest monument, sinó a la Torre de Pisa, però era la meua manera de denunciar l'abús d'instantànies turístiques que martiritzen el país. Al següent turista que torne a inclinar el cos davant de l'esmentada torre, se l'hauria d'afusellar directament. I prou d'eixe color.

ROMA: Cal dir que el vaixell partia del port de Roma (Civitavecchia, a uns 90 quilòmetres de la capital: s'ha d'agafar un tren des de Termini), per la qual cosa vam decidir aterrar a Itàlia dos dies abans per conéixer la gran città: una ciutat inabastable que no havia xafat fins aleshores i que potser atresora el 30 % dels símbols arquitectònics potencialment visitables del món. Això sí, és un poc decebedor el fet de trobar-se amb TOTS els monuments en procés de restauració, detall que diu molt poc de l'Ajuntament de Roma i de la seua política patrimonial. O s'esmena una reforma del tot o no, però no és lògic emprendre alhora mil i una intervencions i recobrir de bastides la ciutat sencera si tenim en compte que el reclam de Roma són els seus monuments. Però bé, el vertader atractiu d'aquesta bella capital són els seus carrers i places, fins i tot les que no són conegudes, motiu pel qual l'autèntic espectacle és la improvisació i la recerca de racons. Caminar pels seus bulevards és una de les millors fórmules per endinsar-se en l'essència de la ciutat ja que pràcticament tots els punts d'interés es concentren al centre. Així mateix, altres emplaçaments com el Trastevere mereixen una visita sobretot pel seu atractiu gastronòmic. Carrerons per on paga la pena perdre's i on vaig tastar la millor pasta de la ciutat.


La Fontana di Trevi, envidrada, seca i amb bastides al fons. Si es llança una moneda, vol dir que desitges retornar-hi. Caldrà tornar perquè no s'hi veia res...

El Tíber, l'artèria hídrica de la ciutat

Una pizza farcida de ricotta a un ristorante del centre. Impossible cruspir-se-la!

Caminar massa comporta esgotament. A la Piazza San Pietro vam fer una becadeta

Un carrer del Trastevere, el barri bohemi i pintoresc de la ciutat

SANTORINI: Sempre recordaré l'instant en què vaig ataüllar des del vaixell la crosta blanca que cobria la part alta de les valls de Santorini i que, en atansar-s'hi, resultava ser la capital de l'illa. Aquell descobriment entre foscos illots erms, volcànics, és la gran sorpresa de les Cíclades. Després, quan el creuer fondeja a la badia de l'illa, a l'anomenada caldera, el neguit de saber en quin moment t'acostarà el tender fins al minúscul port de joguet amb què et rep aquest illot amb forma de mitja lluna. Una vegada arribats a port, hi ha el repte de pujar fins a la vila, encimbellada a vora 400 metres; una odissea (ací calça millor que mai el terme) que pot fer-se a peu, amb burro o amb telesfèric. Nosaltres vam optar per la via més sofrida i barata, la d'ascendir a base de suoses camades, malgrat l'hora que era (les 15:30 hores!!!) i la lliscadissa superfície d'uns graons tapissats d'allò amb què el bestiar millor pot delectar-nos. Amb tot, l'esforç paga la pena i també s'ha de dir que és idoni per cremar unes quantes calories després de les dietes hipercalòriques amb què t'ofrenen els menús dalt del creuer. Ja elevat a la capital, res no decep. El paisatge és icònic i els laberíntics carrers de tendetes, addictius. S'ha de dir també que l'illa la formen tres o quatre poblets i poca cosa més. Pot llogar-se un cotxe o una moto per visitar Oia, el municipi veí, però nosaltres no teníem massa temps ni gana sobretot després de l'escalada olímpica. Al capdavall, Santorini és Grècia pura al nostre abast. Llàstima de l'agenda dels creuers i de la necessitat d'embarcar abans de les nou de la nit. Tot i amb això, el capvespre a Santorini fou idíl·lic: el recordatori per adonar-se que caldrà retornar-hi per saber com és l'illa una vegada el sol es pon.

Panoràmica de Santorini des del vaixell

La penitència per pujar a la capital de l'illa, amb cavalls i ases amenitzant el camí

Les cases encalades de Santorini, una postal recurrent

Shopping pels carrerons: s'ha de dir que els souvenirs són prou barats
El descens, de tornada, "a lo Chiquito-de-la-Calzada" per tal de no caure de tos

Les edificacions més antigues de Fira, de color ocre; res a veure amb l'emblanquinat totalitari actual

ISTANBUL: Cal destacar que la singladura cap a Turquia amaga instants del tot colpidors com ara el pas pel canal de les Dardanelles, quan el camp de navegació s'estreteix de manera acusada, com si l'accés a Orient implicara aquesta arriscada incursió. A l'alçada de Çanakkale, un ja sap que es troba dins d'un país tan heterogeni com la seua geografia. No debades, en arribar a Istanbul, aquest eclecticisme qualla en un paisatge policromat on tant brollen els gratacels envidrats com els minarets de més de tres mil mesquites. La capital turca no és només cruïlla de cultures, sinó una festa ininterrompuda on hi ha caràcter mediterrani i també disbauxa asiàtica. Per això hi conviuen burkes i minifaldes, imams i activistes gais. El clima d'una temperada llibertat demostra que no tot és uniforme dins del món àrab i l'exemple més evident és aquesta ciutat que s'abeura de dos continents sense complexos, ni recances. A més dels llocs d'obligada visita (Santa Sofia, Palau de Topkapi, Mesquita Blava, el Gran Basar... ), s'ha de recordar que Istanbul és un monstre inabastable de vora quinze milions d'habitants; realitat que un comprova en recórrer el Bòsfor fins al Mar Negre per adonar-se que la ciutat no acaba mai. Acollidora i acolorida, Istanbul et deixa amb el neguit de saber que no l'has coneguda realment, tal com m'assegurava el meu amic ondarenc Joan Soler, que hi ha viscut un any. Humiltat i luxe, modernitat i classicisme, la ciutat és un compendi de referències especiades que planteja seriosament un retorn més estudiat i, si cal, prolongat.


La vora del Bòsfor, sempre atrafegada

El cap de la Medusa, com a protectora i imatge de les termes que abasteixen Hagia Sofia

Interior de Santa Sofia, també conquerida per les bastides

Suc de magrana borda pel carrer: un atreviment per reptar els paladars més agosarats

La Mesquita Blava, una de les meravelles de la ciutat

Capvespre d'excursió pel riu Bòsfor. Al fons, el meu vaixell

Una de les parades del Basar de les Espècies, un dels grans atractius del centre de la ciutat

Fent una passejada pels carrers de tendes

Istanbul ens deixà assedegats d'Orient, però calia seguir perseverant en l'aventura mediterrània i la nostra nau salpava puntual el dia següent. Fins ací, doncs, la primera part del viatge. Un viatge que, com els fulletons de rigor, CONTINUARÀ...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada