dimarts, 19 d’agost de 2014

Tota cançó té un estiu... (Memòries musicals 1993-2014)

La cançó de l'estiu és, a més d'una hilarant novel·leta del barceloní Daniel O'Hara, el dogma estacional que marcarà el record futur, més o menys inesborrable, de l'època de l'any més procliu a la disbauxa, al festeig i fins i tot al ball inconscient. Es tracta també d'un concepte relativament degradat darrerament per les inclemències d'una indústria discogràfica obsessionada amb l'electro latino i tota la resta de succedanis rítmics que sacsegen la ràdio-fórmula. Però sigam honests, la cançó (o el disc) de l'estiu existeix a pesar de les recomanacions que esbomben xiringuitos i orquestres de carrer: sols hem de saber trobar la nostra composició i aprendre a emmagatzemar-la. Arran de la qüestió, l'altre dia em preguntava si era possible abordar la nostra memòria recent des del punt de vista musical i poc més tard m'adonava que l'empremta estival és la norma que dicta l'estructura nostàlgica de l'esmentat patrimoni. A partir d'aquesta realitat, vaig segmentar la meua col·lecció discogràfica per destriar aquells llançaments que en el seu moment van ser la banda sonora dels meus estius. Un viatge certament melangiós que és un rànquing personal i alhora un rescat de vivències que ens ajuden a desxifrar, a través de l'art –en aquest cas, la música– qui som i per què. 

Astronomía razonable, El Último de la Fila (1993): Fou probablement el primer CD que vaig tindre. Me'l va regalar la meua germana pel meu aniversari aquell mes de juliol i en les acaballes d'una infantesa encara no abandonada vaig connectar amb temes com Lápiz y tinta (Que los días se van/ Ríos son (...) Ahora quiero pintar, percibir, el verano fugaz que ya se nos va... ) per adonar-me que lletres com aquella traçarien el pont des de la innocència pedaçada dels tretze anys fins a una primerenca adolescència en construcció. Dels responsables d'aquest treball, poca cosa puc dir que no s'haja dit ja. Sols dir que algú que escriu i interpreta una joia com Mar antiguo mereix la més sincera de les ovacions. El Último de la Fila sempre van ser grans, però no mai com en aquest disc, atapeït d'obres mestres i de versos que sobrepassen l'àmbit musical per penetrar de ple en la medul·la del que és l'imaginari col·lectiu. No debades, totes les cançons populars, o que almenys aspiren a això, haurien de semblar-se a Como un burro amarrado en la puerta del baile: una referència i, amb el pas dels anys, una reverència a les arrels del pop desenfadat.


Pisces Iscariot, Smashing Pumpkins (1996): La banda de Billy Corgan regnà en l'escena rock dels noranta per mitjà de tresors com Siamese Dream o Mellon Collie (& the Infinite Sadness). Entremig, llançaren aquest disc de cares B i rareses que continua sent la meua gravació predilecta dels de Chicago. Recorde quan escoltava el xiuxiueig de Soothe amb els auriculars del meu discman Sony en aquelles caloroses nits d'agost en què arrossegava el capçal del llit fins la finestra per contempar des del coixí la lluna: un gra d'all immens que m'enlluernava tant com Plume o Obscured, mitjos temps que descrivien el pessigolleig d'uns anys decisius. Què anava a ser de mi després de l'institut? Què estudiaria a la universitat? Com acabaria l'estiu? Dubtes ajornats que oblidava gràcies a unes cançons que encara hui mantenen la màgia intacta d'una agrupació infravalorada, tan devaluada com els daltabaixos d'una indústria que capgira i destrossa massa destins artístics. Com resen a Landslide (magistral versió dels Fleetwood Mac): But time makes you bolder / Even children get older / And I'm getting older too... Sense més: brutal.


The best of Sade, Sade (2000): Aquest disc va ser llançat oficialment el 1995 tot i que no me'l vaig comprar fins cinc anys després. Parlar d'una artista tan peculiar com Sade Adu és parlar també de l'espai intangible que evoca la seua inconfusible veu. Poquíssims discs per a trenta anys de trajectòria i concisíssimes peces que et traslladen sempre a un estiu invencible, en aquest cas, el de Sade. Recorde com gaudia d'aquests grans èxits aquell estiu mentre recorria amb l'mp3 la costa deniera, des de les Bovetes fins a les Deveses, sense abandonar la vora del mar en un capvespre on la guíndola del sol acabava capbussada dins l'horitzó de taronjada. De Your love is king a No ordinary Love, tot i passant per Love is stronger than pride (el meu himne particular), el repertori de Sade és més territori que cap altra cosa. És un lloc, el mateix paradisíac lloc on retorne cada vegada que intuesc les mateixes retronxes, les inevitables tonades. Una música que no caduca mai i que ensorra qualsevol intent d'etiquetatge. Comptat i debatut, Sade demostra que som immortals perquè les seues cançons ho són:



El·las, Maria del Mar Bonet (2008): Jo, que em reconec megafan de la Bonet, he de confessar que sóc un seguidor tardà i que no va ser fins a l'any 98 que em vaig endinsar de ple en la discografia de la mallorquina. Tant és així que la seua obra l'he anada assaborint a poc a poc, entre d'altres coses perquè sóc prou fetitxista i m'agrada col·leccionar i escoltar els àlbums originals dels artistes. Cosa no sempre fàcil i menys encara amb els nostres autors i la desganada fluïdesa amb què les multinacionals distribueixen els seus treballs. El disc de la Bonet en homenatge a Mikis Theodorakis, de fet, el vaig trobar a una tendeta d'Andorra aquell 2008 després d'haver-lo cercat incansablement durant anys. Ni tan sols existia en format digital, motiu pel qual l'espera havia engrossit les expectatives fins a una primera escolta en què l'ànsia es veié plenament assossegada. Supose que poques obres han sabut quallar l'essència del mediterrani de la manera que El·las ho aconseguí, precoçment i visionària, l'any 1993. De Theodorakis ja sabíem que era un geni incommesurable (no és un adjectiu recurrent), però el fet d'escoltar-lo a través de la veu de Maria del Mar Bonet és una experiència atronadora i profunda com un glop d'ouzo barrejat amb herbes eivissenques. Aquell estiu de 2008 em vaig adonar que en una altra vida jo ja havia sigut fulla de parra, moussaka, cariàtide o vaixellet de fusta. I és que després de gaudir d'aquest disc, un ja no és el mateix; hom passa a ser més grec, més blau, quasi sense adonar-se'n i després de l'assimilació hel·lènica, com remugaria un queferós Ulisses, ja no hi ha camí de tornada:




Cançons de butxaca, Batà (2010): Quan vaig escoltar  per primera vegada el disc de debut de Batà em va envair la sensació de creure'm un autèntic ignorant pel fet de no haver descobert abans un grup que representa l'oxigenació generacional que ha experimentat la música en valencià. Fou el company Vicent Ortuño qui em suggerí escoltar-los, tot i que aquell mateix estiu vam tindre l'ocasió de veure'ls en viu al Festacarrer de La Xara. Una oportunitat per testimoniar la solidesa del personalíssim projecte de Carles Llinares, Rebeca Sanjuan i Carles Tur, els quals acaben de presentar el seu segon disc (Intermareal, 2014). Del primer contacte, però, conserve la nítida cadència addictiva de peces com Caminem o Ulls de mitja lluna: vellutades i compassades delícies que sonen a clàssic instantani i que són el presagi de sorpreses esdevenidores. Quan repasse l'esperat Intermareal vos en parlaré. Mentrestant, seguiu els eclèctics passos d'aquesta agrupació alcoiana perquè paga la pena perdre-s'hi:



Expansion Pack, Atupa (2014): Valorar els productes de la terra és un bàlsam per a l'autoestima de la nostra indústria cultural. Una vacuna contra la deixadesa i el menfotisme per tornar a recordar que els valencians tenim molt a dir o, en aquest cas, cantar. A Atupa els havia intuït primerencament amb Quatribarrap, el seu primer treball de 2012, tot i que els he conegut a fons amb aquest EP (sí, la nostra indústria discogràfica té els c*****s de llançar singles i jo faig una genuflexió davant la iniciativa) que estan presentant aquest estiu per tot el territori de parla catalana. Si més no, a La Marina he assistit als seus concerts d'Orba i Ràfol d'Almúnia i val a dir que cantussejar les seues rimes, tal com estic fent jo aquest estiu quan agafe el cotxe, és una valuosa teràpia de xoc. Del dubstep al hip-hop més prototípic, l'agosarada proposta d'aquests joves de Montcada no és, com un dels seus temes, Poca broma. S'ataülla talent, professionalitat i dignitat urbana en un discurs no exempt de ràbia i afany de canvi: ingredients que evidencien que tenim una generació tan indignada com lluitadora. Un grup, en definitiva, que resumeix i verbalitza tot el que he sentit com a ciutadà valencià en els últims 20 anys. Un crit que comparteixen tantes altres bandes valencianes actuals i que situa la nostra producció musical en una situació privilegiada. Saber-nos grans i alerta. I saber que aquest clam, ja irreversible, marcarà els esperançadors versos d'un futur immediat.

Amb els Atupa, a les passades festes d'Orba

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada