dissabte, 22 de juny de 2013

Per Sant Joan, bacores: i fanalets de meló d'Alger, i fogueres a la mar, i solstici en flama

I tot d'una, com si l'hivern no fóra més que una melangiosa letàrgia d'entretemps, l'estiu arriba queferós com cada any per multiplicar-nos les hores de sol i, alhora, de vida. N'és especialment esperada la revetlla d'entrada, la indòmita nit de Sant Joan, més a prop de la màgia d'altres temps que d'aquest present tan tecnificat, higiènic i sovint previsible. Feia temps, però, que volia dedicar-li unes paraules a una nit que sempre he considerat especial, transcendent a varis nivells. Si res més no, per a mi sempre ha estat la nit més bonica de l'any i no sé si tal tria m'acosta definitivament al paganisme que caracteritza la festivitat o no, però s'ha de dir que un sempre se sent més còmode en el costat esotèric de les coses. De les coses i de la vida, tot plegat, perquè la nit de Sant Joan és un vestigi incorruptible d'allò que algun dia vam ser. Més enllà del filtre d'un cristianisme que ens entelà per sempre el calendari de solemnitat, la celebració del solstici d'estiu és una reivindicació de les arrels celtes, ancestrals, que guien moltes de les nostres costums i que semblen oblidades després de segles i segles de correccions victorianes, tan emmidonades com punitives per a l'esperit mediterrani que tots covem a l'interior.

L'arriscat i engrescador repte de botar la foguera

Per Sant Joan cristal·litzen fenomens en extinció com el dels fanalets de meló d'Alger, costum que recorde de la infantesa i que sortosament sobreviu en molts pobles valencians, tal com assenyala aquest interessant article del bloc del Museu Valencià d'Etnologia. En el meu cas, recorde el meu avi amb el ganivet, ensenyant-me a retallar la corfa gruixuda del fruit mentre jo assajava una carassa inconcreta sobre el meló. I després, l'espelma a dintre i les cordetes per subjectar el fanal casolà: artesaníssim estri per obrir-se pas en la foscor estival i, de refilada, espantar els mosquits. Una tasca ben cridanera que s'agermana amb la carabassa foradada i il·luminada,  d'ascendència cèltica, del Halloween; en aquest cas, però, com a símbol de l'inici del solstici d'hivern. En ambdós casos, el misteri implícit de seguir un credo antic, entre la festa i la superstició. L'evocació d'un món perdut que ressuscita ara, de la mà de Sant Joan, des del mateix moment que ens apropem a la platja vora la mitjanit per sopar, encendre una foguera i, amb un poc de sort (i valentia, en el cas dels més fredolins), submegir-se aigües endins. De rituals, n'hi ha un grapat, però em quede amb el de les set primeres ones de la mitjanit esguitant-te els peus en una tèbia benvinguda de la nova estació. Just aleshores és quan cal demanar un desig. Qualsevol cosa terrenal, vull dir. Res d'excessos o frivolitats materials. Aclucar els ulls, formular l'anhel i assumir amb fruïció l'instant. Alenar. Després, podreu anomenar-me o no bruixot, però he de confessar que gairebé totes les coses que li he demanat a Belenos -aquest era el déu dels celtes- s'han acomplit tard o d'hora. Qüestió de fe, de creença. Digueu-li, per ventura, atzar.

Tant se val. De Sant Joan ens hem de quedar amb la força d'imatges com la de les fogueres. Fumejant contra la brisa del mar, encerclades pel baf de les persones que hi giravolten, frisoses, en una dansa improvisada, antiga. Són igualment arcaics, tribals, els bots dels agosarats que sobrevolen les flames en un intent per demostrar-li vigor, perseverança, a la nova estació, que no és més que una nova vida dins la nostra vida. Un nou inici. Una altra oportunitat. Per això, a la nit, se l'acompanya amb l'ofrena de sopars casuals. Disseminats per la platja, al caliu del foc. Petits banquets sobre la sorra freda on hi ha bacores, entrepans de tonyina i tallades de meló. Hi ha somriures entremig, per suposat. I disbauxa. I gent que torra sardines perquè no li agraden els entrepans. I gent que tal vegada no bota perquè tem aixafar alguna brasa amagada entre l'arena. I gent que no gosa acostar-se a l'aigua perquè encara la troba freda. Malgrat tot, és una nit gloriosa. Caiga quan caiga, i siga com siga. De nord a sud, potser es tracta d'una de les poques cites que ens agermana a tots els valencians, a tots els mediterranis, en una mateixa comesa: la de viure la nit, la gran avantsala de l'estiu, que no és més que un recordatori de la vida, de la mateixa vida que se'ns esvaeix entre les flamarades, de la mateixa vida nostra que queda impregnada entre els encenalls, una vegada la vivesa del foc ja s'ha exhaurit per deixar pas a les cendres. Cendres enravenades sobre l'arena, a punt del trenc d'alba.

2 comentaris:

  1. M'agrada la sensualitat i el sentit hedonista que hi descrius. Ara bé, t'he de dir, que, després de tantes coincidències en opinions i en aficions amb tu..., per fi he trobat un punt de discordança! I és que jo li tinc molta mania, a la nit de Sant Joan. Supose que perquè, els qui hem viscut pràcticament sempre vora mar, hem assistit, en els últims anys, al disbarat en què s'han convertit totes aquestes celebracions que podrien ser autèntiques. Potser a la Marina siga diferent. O també em pot haver condicionat aquest poc entusiasme santjoanenc el fet que en una d'aquestes nits, fa ja molt de temps, vaig demanar el desig de tenir nóvio (estava triat), i el desig, per a desgràcia meua, es va acomplir...
    La tradició dels fanalets amb els melons d'Alger sí que m'agrada. A casa els continuem fent, amb els meus nebots. Però més avant, quan s'han collit els melons bons i en queden de menudets i passats. Atàviques, les nits d'estiu cantant entre bancals: "sereno, mereno, dis-me quina hora és; la una, les dooos, van a tocar les tres..."
    Que la teua nit santjoanenca siga grandiosa. I que sàpies triar els teus desitjos amb més seny que no jo... Bon estiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això esperem, Maria Josep!
      La veritat és que sí s'ha degradat un poc el sentit de la festa. Desgraciadament, vivim un temps enrevessat i oblidadís on tot -siga el que siga- es converteix en botellot (els del DIEC volen que emprem la paraula "poalada" però no m'agrada el mot). A la Marina es mantenen certs rituals, però l'alcohol li guanya la partida darrerament. I jo, què vols que et diga, crec que no és ni la nit ni el moment adient per al despiporre. Pel que fa als desitjos, jo sempre he demanat coses insignificants, molt menudetes, que resulta que acaben sent les més importants. Una gran lliçó de vida, la de la màgia de Sant Joan. Per cert, en no res me'n vaig cap a la platja!

      Elimina