dilluns, 10 de juny del 2013

Allà on viuen els monstres...


És tot un plaer obrir el navegador d'internet i trobar-te amb la icona del dia de Google -doodle, en diuen ells- dedicada a Max, un dels personatges clau de l'escriptor i il.lustrador estat-unidenc Maurice Sendak (1928-2012). El motiu de la tria? Una suma d'efemèrides. Per una part, s'acompleixen huitanta-cinc anys del naixement de l'escriptor, qui precisament ens deixà ara fa un any. El 2013 és també el cinquanté aniversari de la seua obra més coneguda, Allà on viuen els monstres: una raresa editorial que convulsionà el marc de la literatura infantil de la dècada dels seixanta abans d'evidenciar l'arrelament d'un treball que no n'entén, de gèneres i definicions, molt menys de moralismes. En la seua època, però, la polseguera alçada arran de la publicació es fonamentava en la teòrica crueltat d'algunes imatges, així com en la fèrria voluntat de l'autor de respectar l'imaginari pur infantil, tantes vegades allunyat de la filosofia nyonya de Disney i les seues consabudes trames previsibles.

Allà on viuen els monstres -editat en català per Kalandraka- és, malgrat tot, un clàssic instantani. També ho és, d'encomiable, la seua concisió: amb tan sols 37 pàgines, 10 frases i 338 paraules, Sendak elucubrà un món salvatge on tots podem trobar i alliberar el monstre que realment som i que tal vegada bressolem, adormit, al nostre interior. Si més no, el 1964 Sendak rebé la Medalla Caldecott, una espècie de Pulitzer de la literatura infantil que almenys esmenà algunes de les excessives controvèrsies nascudes al voltant del llibre. Pel que els crítics han comentat posteriorment respecte al caràcter complex de l'escriptor i dibuixant, no sé si alguns dels seus turments s'escolaren argument endins, però val a dir que la literatura infantil no té cap obligació de ser idíl.lica ja que el mateix món que els més menuts habiten tampoc no ho és sempre. Que el llenguatge emprat ho siga ja és una altra cosa. Així com el codi, la grandesa d'un codi que permet que les grans històries puguen contar-se amb mil folis com en una novel.la naturalista o, per contra, en l'escassa desena d'enunciats que conté l'obra mestra de Sendak.

Pel que fa a la pervivència de l'autor, caldria esmentar també la versió cinematogràfica que dirigí el 2009 l'inclassificable Spike Jonze, en un intent de cinema infantil que acaba declarant-se, com el llibre, del tot universal. Com ho és el viatge de Max, eixe xiquet entremaliat que se'n va de casa per trobar-se a si mateix i, de refilada, coronar-se com a rei d'un regne de monstres. No hi ha concessions ni massa miraments en aquesta aposta fílmica que s'abeura de Sendak però que alhora l'amplia, tot traçant noves lectures potencials del seu relat primigeni. Condensa, des del mateix punt de vista, una estètica incorruptible, personalíssima, així com una estructura esbojarrada, tal com és la ment infantil, de vegades entendridora, sovint arrabassadora. Però a la fi, tal com el llibre, acaba regalant-nos un ensonyament, una atmosfera, que ja és prou!, en un mapa audiovisual mancat de referents longeus, d'aquells que deixen solatge després d'un consum efímer. Sendak i la seua obra són així testimonis d'aquesta fe per la reivindicació d'una infantesa lliure, aliena als models de conducta. Un legat que dóna gust reconéixer en moltes de les obres infantils actuals: petits -i grans- indicis que demostren que aquest canvi de rutines literàries són l'avantsala d'esperats -i necessaris- canvis dins les rutines humanes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada