dissabte, 28 d’abril de 2012

De caos i calaixos: El nom de la cosa (II part)






A tots ens ha arribat alguna vegada en la vida el moment crític en què retrobem al final d'un calaix -sol ser a la tauleta de nit, encara que hi ha gent més transgressora que els emmagatzema a l'armari- un calcetí solt, moltes vegades pedaçat per la part dels dits, que reclama amb urgència retrobar la seua parella. Davant la troballa, evidentment, tots fem per recuperar l'altre calcetí en qüestió tot i que després de regirar la resta de calaixos ens adonem que ja no hi és i fins i tot ens plantegem si alguna vegada vam tindre el privilegi de tindre'ls emparellats, com la resta de calcetins que reüllen amb menyspreu el component orfe. Aquest fenomen gaudeix d'una certa reputació al món anglosaxó, d'on precisament prové la imatge que ens acompanya, i on han arrelat tota una sèrie de teories i filosofies al voltant d'aquesta temàtica tan curiosa com inevitable. Si més no, tots hem patit aquesta fenomenologia domèstica que no és més que un reflex de la nostra quotidianitat, del nostre pas per aquest món. De fet, en relació als calcetins perduts, voldria afegir una de les definicions que més m'agraden de la vida. Li la vaig escoltar una vegada a l'escriptora Ana María Matute i mai me n'he oblidat. Què és la vida? Li preguntaren a l'autora catalana. Què és la vida? Digué ella. La vida és perdre coses. Comptat i debatut, no hi ha millor síntesi del que som i del que deixem enrere. A l'hora de batejar aquest blog, per tant, no se m'acudia millor nom que el dels calcetins desparellats i no solament perquè en tinc a desenes, sinó perquè el concepte calça -mai millor dit- amb el seguit de pensaments que sovint orbiten, igualment desparellats, per les nostres ments. De la literatura, és clar, a la vida; de les lectures, per suposat, a les vivències: hi ha un llarg camí d'idees orfes que paga la pena reflectir en aquesta finestreta. Amb major o menor assiduïtat, doncs, promet compartir-les amb vosaltres. Una abraçada i fins aviat!

3 comentaris:

  1. Salut, Jovi!
    En primer lloc, celebre la teua decisió d'inaugurar bloc. Pense que pot ser una modalitat d'escriptura-comunicació-opinió molt a la mesura de la teua necessitat de dir. El títol és una delícia. Amb tota l'enveja cotxina per davant, ja et dic que m'hauria encantat saber-lo trobar a mi.
    Com que això no ha estat així, almenys m'autoconcedisc el plaer d'inaugurar aquesta secció de comentaris. I ja me n'he fet seguidora també, des del burribloc, per a no perdre'n mos.
    Ànim, i endavant. Ara, sense angoixes, xino-xano, a gaudir-lo. Llarga vida als Calcetins desparellats!

    ResponElimina
  2. Gràcies pel suport, Maria Josep: és un plaer tindre't a la vora!M'alegre que t'haja agradat el títol. Ara, a nodrir-lo a poc a poc ja que de temps, com sempre, no anem massa sobrats. Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  3. Jovi, enorabona pel blog! Sé que faràs molt bon ús de les noves tecnologies! I no puc dir més... ja saps que ets un gran escriptor!

    Salut!

    ResponElimina