dimecres, 6 de maig de 2015

La gramàtica de les botifarres

EMBOTIT
m. Acció d’embotir; l’efecte.
m. Budell, bufeta o embolcall sintètic, farcit de carn, generalment de porc, capolada.

Per motius de feina o per raons personals, quan he hagut de rebre a casa visites d’amics forasters, aquests sempre s’han entossudit a tastar la indefugible essència de l’embotit valencià. Es tracta d’un estímul gastronòmic del qual no som del tot conscients i que, malgrat la feble empremta de les nostres denominacions d’origen, assoleix més ressò enllà de les nostres fronteres que a casa nostra, just on naixen aquestes delícies saturades de greix i alhora de felicitat. Perquè l’embotit no és un àpat senzill, ni de lluny fàcilment digerible, per més que ens entestem a donar-li un protagonisme indiscutible en lúdiques torrades que no són més que una excusa per reunir-nos i fer suar la cansalada, ja siga sobre les brases o sota el caliu d’una revetlla musical.

Tan mediterranis com som, no és d’estranyar que l’abast popular d’un menjar tan preuat s’encomanara a altres àmbits, sobretot els lingüístics, per tal de demostrar que l’expertesa de fer quallar dins d’un budell tota una bomba calòrica pot entendre’s alhora com el sucós sinònim d’altres disciplines prou menys meritòries. I és que en l’art de l’embotit queda evidenciada la nostra destresa i giny estalviador, encara que també despunta el nostre costat més ensarronador; més que més quan compensem amb l’arròs i la ceba tot allò que no aconseguim ataquinar de carn. Heus ací un motiu per dubtar de la versatilitat d’un producte que també ens ven fum, entre d’altres benzopirens que no s’evaporen dins la foguera.

I amb això tornem al principi, al gust dels foranis per descobrir els nostres reclams càrnics, tot i acompanyant el prec de saborosos acudits. L’actualitat, com la dieta, sol condemnar-nos a ser la diana d’humorades acidíssimes com un rot de llonganissa roja. Entre d’altres salmòdies, les xarxes socials han aprofitat la conjuntura d’aquests penosos darrers anys per esbombar irònics arguments. Que si els millors xoriços, com les millors paelles, són sempre valencians... Construccions entre la comèdia i l’exorcisme que alcen més polseguera que els fets que les han suscitades i que ens situen en la complexa postura d’optar pel descrèdit o l’esbufec. El caràcter valencianet, si més no, es decanta per una barreja d’ambdós conceptes mentre s’aparca indefinidament un esperit de revolta que ens sembla alié, immerescut, fins i tot desagradable.

La gramàtica llevantina de les botifarres, així doncs, no comprén una lectura mordaç, ni tan sols balsàmica, de les tèrboles fenomenologies polítiques que ens assetgen. La nostra teràpia, mentrestant, és seguir gaudint de l’únic llenguatge que ens interessa de l’embotit: el festiu, el socarrat, el conciliador. La resta d’interpretacions, assaonades o no, ja planteja més dubtes, i no solament pel que fa al companatge. No debades, entre el tràfic d’influències i el trànsit de ramaderies, caldrà que ens conformem sempre amb la dignitat del porc. Amb el que no duu esmòquing, però.

Imatge del film francés de 1907, Le cochon danseur

 Nota: Article publicat al Calendari dels Brillants 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada