dimarts, 17 de març de 2015

Falles & follies: Una visió necessària sobre la festa

I arriba març, peta l'hivern amb l'enèsima ràfega de trons i tot seguit ens esguita la primavera amb els primers, i desficaciats, dies d'entretemps. Les falles sempre han fet olor a pólvora i a bon oratge tot i que el que acabe de dir no és un lloc comú, ni de lluny, sinó un indret ben conegut: el d'una festa en constant evolució que precisament en els darrers anys ha sabut situar-se on li pertocava, al costat de la cultura i de les visions rebordonides d'una societat amb afany iconoclasta. Les falles, no ens n'oblidem, sempre han estat esperant-nos. No debades, en visionar fa dos anys el recomanable curtmetratge documental Fallas 37: El arte en guerra d'Óscar Martín –guardonat al Festival Curt al Pap de Parcent l'any passat– em vaig adonar de la necessitat d'actualitzar conceptes per tal de no fer tard als propis complexos. Aquest grandíssim treball –en compartisc ací baix el tràiler–, que evoca com les falles de la capital del Túria desafiaven Franco i fins i tot Hitler en vespres dels pitjors conflictes que veuria mai el nostre continent, és l'antídot ideal contra l'autocomplaença d'aquells que han renunciat a les falles abans d'aprofundir en el pòsit transgressor que les va bressolar des dels seus orígens.



Del contacte de les falles amb el món de la cultura, hi ha indicis tan valuosos com ineludibles. Simplement cal decodificar-los per tal d'accedir al seu valor real. Últimament, tal com deia, hi ha manifestacions que mereixen una ullada tan atenta com reposada; per exemple, la idònia i pertinent valoració i darrera entrada de Maria Josep Escrivà al seu Passa la vida, o el blog –reactiveu-lo ja, please– del moviment iconoclasta Intifalla, per no parlar d'aquest bonic article que li dedicaren els amics de La Marina Plaza al llibret d'enguany de la Falla Baix La Mar de Dénia, amb el qual he col·laborat amb un escrit que du per títol De pansa i enyor. He de dir, atés aquest últim exemple, que enguany he tingut un any inesperadament faller: el passat mes de setembre vaig tindre l'honor de ser l'exaltador de les Falleres Majors de Dénia i, a més, he participat als guardonats llibrets de la Falla Malva d'Alzira –amb l'article sobre Santiago Calatrava, De panem et circenses, que va instigar el sempre infal·lible i incomparable amic Salvador Bolufer– i de la Falla Prado de Gandia, amb la peça A la taula i al llit el primer kitsch. Com a súmmum, aquesta última aportació, inclosa dins d'un monogràfic dedicat a la coentor, va ser distingida amb el primer premi que l'Ajuntament de Benirredrà atorga als millors articles fallers.

Rebent el pergamí com a exaltador de les Falleres Majors de Dénia 2015

Coberta del llibret de la Falla malva d'Alzira, d'inspiració romana

Coberta del llibret de la Falla Baix la Mar de Dénia 2015, dedicat a l'herència de la pansa

Coberta del llibret de la Falla Prado, de Gandia, un homenatge a la coentor

A la Casa de Cultura de Gandia, al lliurament del premi al millor article de llibret faller

Al remat, i sense parafrasejar Raymond Carver, de què parlem quan parlem de falles? Doncs, d'un munt de coses, que no necessàriament acaben abrasides entre els encenalls de la foguera. Parlem d'una veu contestatària que ni tan sols els anys més desesperants, quant a desesperació cívica i moral davant el (des)govern valencià, han aconseguit silenciar. Una veu que pren múltiples formes i que demostra que el poble valencià té talent i perseverança, a més d'un conreat esperit de supervivència que despunta per damunt d'etiquetes i barroeres denominacions. Les falles, en aquest sentit, són ambaixadores d'un particular nihilisme mediterrani, d'un carpe diem de cartró i fusta que sap celebrar la nostra transitorietat sense caure en dramatismes (tret dels inevitables i protocol·laris plors & sanglots de les falleres). En aquest sentit, m'agradaria reivindicar des d'aquesta entrada el paper simbòlic dels monuments fallers i dels artistes que els fan possibles. Un model de creador perspicaç i artesà que sap que la seua creació és tan efímera com l'actualitat. Des d'aquesta perspectiva, els nostres artistes fallers tracen una estreta concordança amb artistes contemporanis d'abast internacional com Jeff Koons o Damien Hirst, per als quals la creació amaga sempre una crítica impostada, ostensiblement postissa. Caldria conéixer més a fons la seua labor, tot i que tenim testimonis i trajectòries de primera mà, com ara l'artista de Llíria Josep Manuel Martínez Izquierdo (Poeta del foc, com escaientment du per sobrenom), qui des de les xarxes socials difon –i alhora dignifica– la seua obra, el seu treball, al temps que contextualitza l'amplitud de l'agenda fallera; un seguit d'esforços, de cites, que pràcticament abraça tot l'any.

L'artista Josep Manuel Martínez Izquierdo, amb el darrer reconeixement rebut

Així doncs, necessitem més actituds, alhora inquietuds, com les de l'amic Josep Manuel, com les dels companys i companyes que citava al primer paràgraf d'aquesta entrada, per tal de refermar l'autèntic discurs de les falles. Un discurs que no acaba necessàriament a març. Per als foranis que ens visiten, de fet, les falles són una autèntica bogeria a la qual assisteixen bocabadats. Entre l'excés i la disbauxa, més enllà de la hipèrbole i l'olor a bunyols fregits, els estrangers no entenen el fet que es cremen tals construccions modelades, que la seua vida siga tan curta com la mateixa setmana de Sant Josep. Una inconcreció que tal vegada es veuria esmenada si la nostra festa més internacional fóra reconeguda o distingida oficialment per la institució pertinent (Unesco, here we are...) per tal de segellar l'esperit genuí d'una celebració tan arrelada com esbojarrada. Falles que són follies, curiosament una paraula que en anglés –folly/follies– s'escriu i es concep de la mateixa manera. Una insensatesa, tot plegat, per socarrar la seriositat de l'existència i apropar-la, ara sí, al goig immediat de la flama.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada