dimarts, 14 d’octubre de 2014

Naixen tardors (musicals i d'esperança)

Amb motiu de la ressaca del 9 d'octubre podria escriure mil i una entrades sobre tot allò pendent de redreçar a aquest país nostre, però s'ha de dir que tard o d'hora un arriba a la conclusió que no hi ha revolucions més contundents que les silencioses. La primavera àrab, per exemple, fou un fenomen covat a les xarxes socials, mentre que al País Valencià la nostra pròpia primavera valenciana va ser l'avantsala de revoltes esdevenidores –digueu-li Podemos, digueu-li crisi del bipartidisme, digueu-li brainstorming de sigles– que segons les enquestes ja han quallat en càlculs de canvi. Per a mi, la façana més il·lusionant d'aquestes metamorfosis és el creixement de la nostra indústria cultural, a cada any més sòlida i autoconscient. És una realitat que he copsat especialment aquest estiu, quan l'agenda festiva de molts pobles i ciutats que m'estime ha apostat per contractar grups i solistes de la terra. Una demanda que augmenta amb escreix i que demostra que el nostre paladar no havia estat mai tan chauvinista ni reivindicatiu. Concerts que demostren que la nostra indústria musical és incansable i que mereix recollir ja els fruits de l'esforç i la lluita a contracorrent. Sense més, vos deixe amb els últims treballs que he escoltat i que són l'indicatiu d'un esperançador i imparable canvi de rumb.


ASPENCAT, Essència: El títol d'aquesta entrada està inspirat en ells i en aquell primerenc Naixes primaveres que marcà el pas d'una agrupació tan revolucionària com ambiciosa. De fet, tot i que el disc és de 2013 –podeu descarregar-lo a la web oficial del grup–, l'he gaudit més que mai aquest estiu, sobretot als dos concerts que he tingut l'ocasió d'assistir, per no parlar del brillant acústic que enregistraren a la Cova de les Calaveres de Benidoleig el passat dijous 9 d'Octubre. I és que la constant evolució d'aquesta banda de la Marina des de l'ska primigeni dels seus inicis a l'empremta electrònica actual és un recorregut que no ha deixat de guanyar en professionalitat i factura impecables. No és d'estranyar, doncs, que la seua agenda s'haja obert a destins europeus com la darrera experiència alemanya. No debades, entre la cadència rapera i el rebrot jamaicà, Aspencat guanyen cada vegada més en universalitat. Un discurs heterogeni que desemboca en peces brutals com Antimatèria o Serem un cicló: peces descomunals que testimonien l'ascens d'una agrupació imparable.

Els Aspencat, cada vegada més internacionals


 ANDREU TODO, Simbiosi: Tal com deia a l'encapçalament d'aquesta entrada, si alguna cosa em sedueix del panorama musical valencià és la concisió de l'oferta actual. Concís, per descomptat, és el nou treball del jove Andreu Todo –podeu escoltar i descarregar el treball a l'espai web de l'artista–, una aposta pel rock alternatiu que s'abeura d'essències noranteres i d'altres genuïnament pròpies per tal de traçar una idèntitat musical trencadora, certament inèdita dins el nostre mercat. Cançons energitzants, vigoroses, que, a més de remetre a les influències naturals del músic (Hamlet, Habeas Corpus, els primers Linkin' Park... ) també connecten amb l'eficient producció de veteranes bandes tot terreny com ara Sôber. Des de l'anterior Calidoscopi, de 2013, fins al treball actual, tal com resa la fitxa del disc, copsem un gir cap a una sonoritat més intensa, "amb influències del hardcore melòdic o el metal progressiu". Del tot ferma és l'aposta d'aquest solista de la Font d'En Carròs pel que fa a la preservació d'un ideari propi que es desfila en peces com Actors o Fugir i que es prolonga en èpics desenvolupaments com la peça cabdal que tanca el treball, Introspecció. I és que, una vegada analitzada l'escolta del disc, cal destacar que el tret més característic de l'artista és la seua personalitat incorruptible/inrockuptible; una cuirassa compacta aliena a modes fugisseres i a tendències més fútils si cal que agermanen Andreu Todo amb l'autenticitat.

Andreu Todo, a l'estudi



SÍLVIA PÉREZ CRUZ & RAÚL FERNÁNDEZ MIRÓ, Granada: Deixem el rock per tal d'apropar-nos a un altre tipus de lirisme. O no. Perquè al nou treball de Sílvia Pérez Cruz trobem guitarres crues que demostren que a la catalana no li agraden els camins plans, sinó les senderes angostes. Fins i tot amb còdols. El segon i esperat treball de la cantant de Calella de Palafrugell no és una continuació natural del lloat i recomanabilíssim 11 de novembre amb què conquerí escenes i audiències –crec que és el disc que més vegades he posat al reproductor durant l'últim any–, sinó un altre tipus de recerca que planteja més esforços per a una escolta intricada, talment descarnada i, a la fi, multiplicadament plaent. El paper vital, gairebé carnal, de l'estret col·laborador Raúl Fernández Miró no és casual, sinó que determina que no ens trobem davant d'un disc de versions habitual. La proposta d'emprar una vegada més la llengua original de les composicions, tenint en compte la sinuosa pronúncia de la cantant, és un encert que prestigia la producció final de cada peça, tenint en compte que l'oient sap que es troba davant de les versions més agosarades possibles de mites com Mercè, de Maria del Mar Bonet o l'Hymne à l'amour, d'Edith Piaf. Per no parlar del descomunal homenatge a Albert pla. Cançons/monstre que desfilen ací absolutament nues, com si només se'ls percudira la medul·la. Com si foren alletades de nou. Com si fóra, en definitiva, la primera vegada. Grandíssims, braus,  Sílvia i Raúl

Ambdós artistes, sobre l'escenari

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada