dimarts, 13 d’agost de 2013

Àngels de nata, animetes de merenga: la narrativa crossover segons Maria Josep Escrivà

Fa just dos mesos vaig confegir una entrada per retre un petit homenatge a Maurice Sendak i als seus monstres tot i que, de retruc, no em vaig estar de subratllar que la literatura hauria de saber prescindir de les etiquetes sobretot quan s'endinsa en terrenys tan experimentals com els que bastiren la trajectòria d'aquest controvertit autor. Les etiquetes, les orientacions, poden guiar el lector, per descomptat, però moltes vegades empetiteixen la condició de les obres, captives de l'adscripció genèrica i del que aquesta segmentació suposa. En el món saxó, i des de ja fa un bon grapat d'anys, el terme crossover s'encarrega d'ampliar el ventall d'aquelles creacions que, per mèrits i ingredients propis, boten d'un gènere a l'altre per tal d'assolir un ampli espectre de lectors que tant abraça el juvenil com l'adult, per no parlar de l'infantil, que també pot encabir-se al mateix sac. La narrativa de J.K. Rowling en seria un exemple perfecte tot i que el gran repte de la nostra literatura (sí, la de casa nostra) passaria per guanyar en autoconsciència tot allò que caldria perdre quant a complexos.


Vinc a dir tot açò arran de la lectura d'Àngels de nata, una obra versàtil, genuïnament oberta (pel que déiem abans, del crossover), de Maria Josep Escrivà i il·lustrada per Maria Alcaraz que Edicions 96 publicà aquesta primavera dins la col·lecció Patracol Il·lustrat. Pel que fa a la sucosa gènesi d'aquest projecte editorial, vos adjunte l'interessant article que la mateixa autora va publicar al seu blog (Passa la Vida) el passat mes de març. Una aproximació a la llavor, l'origen, d'aquest llibre sobre el qual ambdues autores van conversar també a l'entrevista que recollí el blog d'Edicions 96 amb motiu de la publicació. Indicis per anar esbrinant de què tracta aquesta història o conte tot i que, com la mateixa Maria Josep em confessava fa uns mesos, és difícil saber si un conte és encara un conte havent superat les huitanta planes. Heus ací una inicial concessió a la filosofia crossover (tot terreny, al remat), que no és més que l'evidència per respectar els origens formals (alhora substancials) de la ficció autèntica, la que no es fixa filtres sinó que se'ls empassa per tal d'abastar un llenguatge, un marc, propi.

Autora i il·lustradora, a un dels escenaris claus de l'obra, al mateix Grau de Gandia

Amb tot, l'ardit essencial de la narrativa infantil continua sent el de no trair l'esperit del lector tendre, agosarat, que s'acosta a les seues primeres i decisives planes. No crec, per tant, que es tracte d'una qüestió cronològica (lector menor d'edat vs. lector madur), sinó del punt de vista. L'inescrutable tràngol de la percepció. Un misteri, gojós misteri, per reformular els tòpics. Per desxifrar-los. Si res més no, l'aventura d'Aldonça, la protagonista del relat que ens ocupa, s'abeura de la puresa d'uns anys on tot és possible, fins i tot l'anècdota transcendental de trobar un àngel atordit sota la palmera que hi ha en el camí cap a l'escola. Del que li ocorre abans i després d'això, ja serà el lector qui se'n faça càrrec en la consegüent lectura, en la consegüent percepció. I és que per entendre bé la història d'Aldonça, caldria fer primer una ullada a la trajectòria de la seua autora. Una escriptora que assumeix la poesia per llenguatge i l'activisme cultural com a filosofia vital. Sols així s'entén el que és (almenys des del punt de vista d'aquesta persona que escriu) el gran encert de l'obra: el gran incentiu i alhora tret distintiu que suposa situar l'acció en la geografia personal, també sentimental, de Maria Josep Escrivà. Apostar pels nostres (pels seus) universos més propers no és només un acte de reivindicació del nostre territori, sinó també una valenta celebració dels mites que ens han alletat, que ens han permés ser qui som. I això, en un món que confon la vertebració global amb la desfeta dels localismes, ja és molt.

Església del Grau, en la il·lustració de Maria Alcaraz i Frasquet

D'Àngels de nata em quede, doncs, més enllà del màgic argument, amb el valor transversal del discurs que planteja. Un discurs amb el Grau de Gandia com a mite. Amb la infantesa particular (i alhora general) com a mite. Ben mirat, en l'experiència d'Aldonça és fàcil emmirallar-se. En la figura del savi Faust, que fa dels seus remeis miracles (qui no ha admirat de menut la destresa de qualsevol artesà?); en la litúrgia dels dies de pluja a l'escola, quan el fet de posar-se botes i impermeable convertia l'infortuni en festa. Escenes que ressusciten de la mà de les il·lustracions de Maria Alcaraz, amb la seua peculiar recreació d'un món que, encara que llunyà, ens pertany, latent. Com els paraigües. Aquells paraigües policromats que no s'assemblen als d'ara. Petits detalls que cusen una aventura amb tast de regressió, de retrobament. Una oportunitat per emmerengar-se l'ànima, de vegades dessaborida pel frec incòmode d'allò que se'n diu maduresa i que a sovint peca d'excessiva versemblança. Una oportunitat per descavalcar-se de la solemnitat adulta i escoltar el xiquet que encara ens xiuxiueja coses a l'oïda. El xiquet que ens sotja, estima, enyora o que, fins i tot acudint a la pròpia mitologia de l'autora, ens habita.

2 comentaris:

  1. Després del xoc d'un primer moment, trobe que ja és hora de manifestar en públic el meu agraïment per les teues consideracions cap als ADN, i sobretot, i encara més, per reivindicar amb tanta claredat aquesta literatura desacomplexada i lliure adreçada -en principi- als infantis. Saps què crec que passa?: que a la vida no hi ha res que transcórrega en línia recta, que puguem dominar, i això se’ns fa inacceptable, intolerable. Ho necessitem controlar tot, tot previst, organitzat, encasellat. I al final, tot és avorrit i previsible, en general. Jo no tinc vergonya a reconèixer que la realitat m’interessa en tant que m’emociona, per a bé i per a mal, que actuem moguts per la intuïció, per les emocions, més que per la raó, i m’agrada que em sorprenguen, que no em donen les coses fetes. Pense que les criatures han de fabricar-se el món a la seua mesura, és terrible que els anem marcant el camí en tot, fins i tot en com han de ser els llibres que han de llegir. Em commou la seua tendresa, i encara practiquen la filosofia de vida segons la qual tot és el que ells imaginen i volen que siga. Necessitava moltes pàgines per a contar aquesta història, i imatges cridaneres com les de Maria que li feren de suport. I volia parlar d’una història, i explicar-la amb un llenguatge que poguera servir a menuts i a grans. Que cadascú se’n quedara amb el que volguera, o amb el que necessitara. Si un xiquet es queda només amb les il•lustracions, perfecte; si un gran descobreix algun missatge que li serveix per a viure amb un poquet més de gust, esplèndid. Ja m'agradaria haver-ho aconseguit, però el que sí que el dic és que jo m'he reprimit a l'hora d'intentar-ho. La força de voluntat, l’alegria, el sentit positiu de cara a la vida tenen un poder incalculable, ens n'hauríem de servir molt més. Perdona el sermó. Una abraçada de les de veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és un sermó, sinó una reflexió per certificar que els gèneres serveixen per ampliar els llenguatges i per a ampliar-nos a nosaltres mateixos. És la lliçó que jo m'emporte d'ADN (que ja l'abordarem xarrada a través,hehe!). Una lliçó, una realitat, sense la qual almenys jo no podria escriure ni crear res. S'ha de ser valent per concebre's a un mateix com a punt de partida, però en matèria literària no puc enfugir-me d'aquesta honestedat. Hi ha molta honestedat en fondre la pròpia vida cap a la creació. Coratge, també. I això, no m'estaré mai de celebrar-ho. Besades mil!

      Elimina